NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS

El sentit de la vida potser no sigui el de venir al planeta a treballar fins la mort. Quan naixem no portem en ment ni els horaris laborals, ni el concepte de diner, ni les prejubilacions o jubilacions.

No podem anar perdent drets que ha costat molt d'adquirir.

Segurament hi hauria diners suficients, però no apareixeran mentre es permetin beneficis fiscals als més rics, com ara el que paguen les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable). O sigui, mentre no hi hagi una fiscalitat més justa.

A nivell internacional caldria establir uns impostos semblants. O com a mínim, que el diner que vingui d'un altre país pagui al país d'origen els mateixos impostos que pagaria allà. O que pagui al país de destí el mateix que pagaria en el país d'origen. Ja que si un govern té por que el capital fugi cap a països amb menys pressió fiscal, acostuma a oferir moltes facilitats per a poder retenir el capital.

Tampoc ajuda massa el tenir prejubilacions als 50 o 55 anys. Ni ajuda als prejubilats perquè no cobren la pensió íntegra, ni al sac de les pensions. A més, hi ha moltes ocupacions laborals que fins i tot als 60 anys ja costa que s'hi arribi amb una certa salut. A més, si tant es va estirant la corda, potser el que es vol estalviar per un costat, es perdrà per Sanitat.

Normalment el que passa és que qui fa la normativa té una vida més còmoda que la que tenim la majoria dels mortals. I per altra part, sovint si pensessin en aplicar-se a sí mateixos segons quines normes, potser no les aprovarien.