dilluns, 20 de setembre del 2010

JOSÉ ANTONIO LABORDETA

Seria entre el 1975 i el 77 que una matinada de setembre vaig sentir parlar per primer cop d'un tal Labordeta a l’aplec de la Salut del Papiol. Allà va cantar, entre d'altres cançons, el seu conegudíssim Canto a la libertad, l'HIMNE a la LLIBERTAT.

No sé massa bé com explicaria qui era J.A. Labordeta a una persona que no el conegués de res, de fet, ahir ho vaig intentar. Potser diria que va tenir una vida professional molt transversal (paraula que es va posar molt de moda en el món educatiu): professor d’història, cantautor que en ocasions s’inventava la lletra mentre cantava perquè se n’havia oblidat (això ho va explicar ell en alguna entrevista), polític i motxillero oficial d’Espanya. Feina que li va ser molt satisfactòria ja que TVE els van donar tot el temps que necessitessin, i aquest fet els va permetre conèixer quasi pam a pam moltes zones del país, i que és una feina que ha quedat feta, uns documents que el país té.
També podria dir que en una sessió del Congrés dels Diputats va engegar a pastar fang al sector de la dreta més incivilitzada que tenim en aquest país. També puc dir que sovint escolto i canto cançons seves malgrat que desafino molt. Tot i que li suposo molts defectes, la imatge que en tinc d’ell és la d’una persona propera, íntegra, honesta, ferma, valenta i coherent.

Labordeta en una entrevista deia que volia ser recordat com en aquesta estrofa de la cançó Ya ves

“Recuérdame
como un árbol batido
como un pájaro herido
como un hombre sin más”

Així com hi ha gent amb qui t’has topat en la vida i hauries preferit no haver-hi tingut cap tracte, amb J. A. Labordeta m’hauria agradat de coincidir-hi. El sento com algú entranyable i generós. Un home com cal, que suma, en definitiva, una persona. És d’aquella mena d’éssers que fan que el planeta sigui millor, UN HOMBRE SIN MÁS.

LABORDETA, seguro que ya has empezado a buscar el camino que nos ha de llevar a esa tierra que ponga LIBERTAD.










dissabte, 4 de setembre del 2010

DIADA ESTELLÉS



He volgut aportar el meu petit gra de sorra amb aquest poema que, musicat per Ovidi Montllor, és potser un dels més coneguts de Vicent Andrés Estellés, per tant, no seré molt original a l'hora de posar-lo. Si l'he triat és perquè ha estat present, i puc dir que reiteradament present en la meva adolescència, i no només en la meva, sinó també en la dels meus amics, ja que teníem un amic que el recitava molt sovint.

ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.