diumenge, 28 de febrer de 2010

25 ANYS DE LA MORT DE SALVADOR ESPRIU



Logo tret de Bloc de Lletres

El 22 de febrer del 1985 va morir Salvador Espriu, i 25 anys després també sembla haver desaparegut del panorama literari català.

M'he afegit a la iniciativa promoguda per Blocs de Lletres i Antaviana per commemorar i recordar Espriu. Antaviana té una pàgina amb tots els enllaços dels blocs que han participat en aquesta iniciativa, més de 300.

Salvador Espriu, críptic i simbòlic, va ser un dels pocs poetes catalans del franquisme, precisament per això. Per entendre la seva poesia calia entendre els símbols, per tant, calia una complicitat col·lectiva.



Aquests poemes són d'El caminant i el mur

ENCARA NO

Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.


CANÇÓ D'ALBADA

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.


AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m'agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t'estimo.
Veus? El suau vent a l'herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m'omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret
,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


1 comentari:

  1. Hola Mercè! Bona tria de poemes! Que bonica la dedicatòria, quin record tan bonic per commemorar el 25è aniversari de la seva absència. Gràcies per la teva aportació!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.