dilluns, 20 de setembre del 2010

JOSÉ ANTONIO LABORDETA

Seria entre el 1975 i el 77 que una matinada de setembre vaig sentir parlar per primer cop d'un tal Labordeta a l’aplec de la Salut del Papiol. Allà va cantar, entre d'altres cançons, el seu conegudíssim Canto a la libertad, l'HIMNE a la LLIBERTAT.

No sé massa bé com explicaria qui era J.A. Labordeta a una persona que no el conegués de res, de fet, ahir ho vaig intentar. Potser diria que va tenir una vida professional molt transversal (paraula que es va posar molt de moda en el món educatiu): professor d’història, cantautor que en ocasions s’inventava la lletra mentre cantava perquè se n’havia oblidat (això ho va explicar ell en alguna entrevista), polític i motxillero oficial d’Espanya. Feina que li va ser molt satisfactòria ja que TVE els van donar tot el temps que necessitessin, i aquest fet els va permetre conèixer quasi pam a pam moltes zones del país, i que és una feina que ha quedat feta, uns documents que el país té.
També podria dir que en una sessió del Congrés dels Diputats va engegar a pastar fang al sector de la dreta més incivilitzada que tenim en aquest país. També puc dir que sovint escolto i canto cançons seves malgrat que desafino molt. Tot i que li suposo molts defectes, la imatge que en tinc d’ell és la d’una persona propera, íntegra, honesta, ferma, valenta i coherent.

Labordeta en una entrevista deia que volia ser recordat com en aquesta estrofa de la cançó Ya ves

“Recuérdame
como un árbol batido
como un pájaro herido
como un hombre sin más”

Així com hi ha gent amb qui t’has topat en la vida i hauries preferit no haver-hi tingut cap tracte, amb J. A. Labordeta m’hauria agradat de coincidir-hi. El sento com algú entranyable i generós. Un home com cal, que suma, en definitiva, una persona. És d’aquella mena d’éssers que fan que el planeta sigui millor, UN HOMBRE SIN MÁS.

LABORDETA, seguro que ya has empezado a buscar el camino que nos ha de llevar a esa tierra que ponga LIBERTAD.










dissabte, 4 de setembre del 2010

DIADA ESTELLÉS



He volgut aportar el meu petit gra de sorra amb aquest poema que, musicat per Ovidi Montllor, és potser un dels més coneguts de Vicent Andrés Estellés, per tant, no seré molt original a l'hora de posar-lo. Si l'he triat és perquè ha estat present, i puc dir que reiteradament present en la meva adolescència, i no només en la meva, sinó també en la dels meus amics, ja que teníem un amic que el recitava molt sovint.

ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.



dissabte, 15 de maig del 2010

LA LEGITIMITAT DEL CONSTITUCIONAL

Que l'Estatut de Catalunya arribés al Constitucional, ja és com un despropòsit, però que a sobre, el Tribunal Constitucional format per 10 membres, 1 estigui difunt, i 3 amb el mandat caducat, és entre irrisori i patètic.
Per molt que l'article 17.2 de la Llei Orgánica 2/1979, del 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional digui: Los magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles, s'ha de ser d'una pasta molt especial per no moure's de la cadira.
I a part, quina justícia pot impartir la persona que jugant amb les ambigüitats del propi sistema i les picabaralles entre el partit del govern i el principal partit de l’oposició, que priva que es renovi el Constitucional, no marxa cap a casa, que és el que tothom ha de fer quan se li acaba un contracte laboral, per molt que l’article 117.1 digui dels Jutges i Magistrats que són inamovibles. De fet, en aquest mateix article es diu que són responsables, per tant, un acte de responsabilitat seria plegar, ja que què es pot esperar d’un país on el tribunal que està per damunt de tot no és capaç de complir els terminis establerts en els contractes que signa? Quina legitimitat pot tenir un tribunal amb el 40% dels membres caducats? Quines lliçons poden donar-nos a la resta de mortals?

dijous, 18 de març del 2010

LA RESPONSABILITAT DE FECSA-ENDESA EN EL MANTENIMENT DE LES LÍNIES

La privatització d’algunes empreses estatals com ara les elèctriques, lluny de beneficiar-nos, sovint ens ha perjudicat. I ara s’ha vist clarament amb les nevades de Catalunya. Més de 100.000 usuaris de la província de Girona han estat uns dies sense llum, amb tot el que això comporta, i ENDESA per evitar d’haver-los d’indemnitzar, volia declarar la nevada com a catàstrofe natural. Això s’entendria si també haguessin volat cases pels efectes d’un huracà per exemple, però que 25 o 30 centímetres de neu tombin una xarxa elèctrica és bàsicament perquè la xarxa està obsoleta. I de fet he estat fent fotos a la C-65, entre Llagostera i Santa Cristina d'Aro, una de les zones on va caure la xarxa i aviat es veu que les torres caigudes estaven rovellades, i que s’havien partit just per allà on hi havia rovell.













dilluns, 8 de març del 2010

CATALUNYA COL·LAPSADA PER LA NEU

Sortosament Catalunya és petita perquè quan neva, i avui ho ha fet a consciència, es col·lapsa. Sort n'hem tingut dels mitjans de comunicació. TV3 i la majoria de ràdios han canviat les programacions previstes i s'han dedicat a fer la funció de servei públic, cosa que és molt d'agrair. Han fet especials on la gent podia telefonar per informar de les incidències. Quan veus que no pots anar enlloc, les informacions rebudes a través de la ràdio o del mitjà de comunicació a què tinguis accés ajuden moltíssim. Com era d'esperar RENFE no contestava, les companyies elèctriques tampoc, i el més semblant al govern, tampoc. Per tant, el ciutadà se sentia força sol i desinformat.
Hem tingut problemes amb catenàries, i això s'ha traduït en milers de viatgers atrapats en trens durant hores. La majoria d'aquests passatgers han acabat dormint en poliesportius. Les carreteres s'han col·lapsat, ja que hi coincidien els que portaven cadenes, els que no i els camions, per tant, caos total durant hores, i dins dels vehicles s'hi ha quedat a dormir moltíssima gent. La unanimitat en la majoria de comunicants atrapats en algun punt del seu trajecte, ja fossin usuaris de trens o de vehicles, ha estat la falta d'informació. De les poques màquines llevaneus que es veien, algunes també estaven atrapades dins del caos general.
I finalment, com que Catalunya té fama de solidària no només han rebut els viatgers, sinó que algunes parts importants del país també han patit problemes en el subministrament elèctric, d'aigua i/o telefònic, i de retruc de calefacció.

Amb la que ha caigut avui, bona part del que ha passat era més que previsible, ara, el que no està tan clar és la falta d'informació per part del senyor Boada per exemple. Jo anava tenint contacte amb una persona aturada en un tren des de les 3 de la tarda, i cap les 19 30, quan en Joan Boada ha comparegut davant els mitjans de comunicació i ha dit que quasi no quedaven trens aturats amb gent, mencionant algunes escasses incidències, i aquest tren (490 viatgers) l'ha comptabilitzat dins dels non problem, m'he posat com una moto. Després de veure aquesta roda de premsa diverses persones més informades ens hem posat en contacte amb els mitjans de comunicació, i en la propera compareixença de Boada, aquell i algun altre tren, ja han aparegut en el llistat d'incidències.
Quan la gent espera una compareixença des de Protecció Civil només vol saber la veritat. I darrerament es va veient que Iniciativa o està molt mal informada o no diu tota la veritat. Tots entenem les complicacions dels fenòmens meteorològics, i precisament per això volem confiar en la informació que es dóna des del govern, però la veritat és que ens ho estan posant molt difícil.

diumenge, 7 de març del 2010

INSTITUTO DE CRÉDITO OFICIAL – ICO

Les financeres durant anys van privatitzar els beneficis, i ara socialitzen les pèrdues. El govern, mesos després de deixar diners a les financeres esperant que els repartissin entre els clients i veure que se'ls han repartit entre ells per continuar cobrant els bonus i els boníssims sous d'alts càrrecs i dels membres dels Consells d'Administració, o per tapar els esvorancs resultants de la seva mala gestió, ha decidit moure fitxa i donarà crèdits directament a les PYMES a través de l'Instituto de Crédito Oficial.

Les financeres convencionals haurien de començar a témer la Banca Ètica. Triodos Bank, per exemple, cada cop està guanyant més terreny, i pràcticament opera com qualsevol altra entitat financera. També Fiare, que és del País Basc, es va situant. Triodos no cobra quasi comissions, no es pot dir el mateix de les entitats convencionals.

Les financeres convencionals saben que si tothom retirés els diners, possiblement haurien d'anar a buscar-los a la Xina, perquè aquí segur que no hi són.

dilluns, 1 de març del 2010

INVISIBLES D’A-3, SÍ

Ahir mentre feia zapping vaig topar-me amb el programa Invisibles d'A-3 i ja m'hi vaig quedar. Em va atrapar i lamento que algunes ONG's abans que s'emetés ja se l'haguessin carregat. Particularment defenso aquest programa.
En més d'una ocasió he pensat que alguns polítics i d'altres VIP's haurien de viure alguns dies al carrer, o com a mínim, passar fam uns dies. No per res, però si no has passat mai fam o d'altres privacions, difícilment podràs posar-te en el lloc dels més desafavorits.
El programa de Zeppelin està basat en un format de la BBC. Durant 10 dies alguns famosos han de viure al carrer com a indigents. Els participants d'aquesta edició d'A-3 són el Miguel Temprano, la Blanca Fernández Ochoa, la Sofía Mazagatos, el Yeyo Llagostera, i l' Álvaro de Marichalar.
Aquest programa no sé fins a quin punt està manipulat o no. Dit d'una altra manera, no sé si la pizza que la Sofía Mazagatos recollia del carrer era o no del carrer, o fins a quin punt dormen sense la protecció de la cadena de TV. Però tot això va pel seu currículum vital, o sigui, per a la seva consciència. El que sí que sé és que potser aconseguiran donar veu als indigents i d’aquesta manera moure consciències i /o recursos. O moure'ls ells personalment quan tornin a la seva vida quotidiana.

És evident que amb el que s’ha gastat la cadena entre comprar el format i produir el programa s'hauria pogut construir un alberg per a indigents i fer-lo funcionar durant un any.
Però en un país com el nostre, un país que tendeix excessivament a la mitificació, es farà més cas de crònica d’un indigent explicada pel Miguel Temprano, l’Álvaro de Marichalar o qualsevol dels altres, que no pas si és el propi indigent, sense mediació, qui expliqui la seva autobiografia.

No sé si m’he sabut explicar, però fa quasi 50 anys que circulo pel món i puc assegurar que la crònica dels fets que expliquin aquests famosos serà més escoltada i païda per la societat, que la que puguin explicar les persones implicades, els indigents que són al carrer. Perquè si algú els hagués escoltat, ja no serien al carrer. I aquesta és la realitat. Repeteixo, si aquesta gent tingués veu ja no seria al carrer.

diumenge, 28 de febrer del 2010

25 ANYS DE LA MORT DE SALVADOR ESPRIU



Logo tret de Bloc de Lletres

El 22 de febrer del 1985 va morir Salvador Espriu, i 25 anys després també sembla haver desaparegut del panorama literari català.

M'he afegit a la iniciativa promoguda per Blocs de Lletres i Antaviana per commemorar i recordar Espriu. Antaviana té una pàgina amb tots els enllaços dels blocs que han participat en aquesta iniciativa, més de 300.

Salvador Espriu, críptic i simbòlic, va ser un dels pocs poetes catalans del franquisme, precisament per això. Per entendre la seva poesia calia entendre els símbols, per tant, calia una complicitat col·lectiva.



Aquests poemes són d'El caminant i el mur

ENCARA NO

Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.


CANÇÓ D'ALBADA

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.


AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m'agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t'estimo.
Veus? El suau vent a l'herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m'omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret
,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


dissabte, 30 de gener del 2010

NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS

El sentit de la vida potser no sigui el de venir al planeta a treballar fins la mort. Quan naixem no portem en ment ni els horaris laborals, ni el concepte de diner, ni les prejubilacions o jubilacions.

No podem anar perdent drets que ha costat molt d'adquirir.

Segurament hi hauria diners suficients, però no apareixeran mentre es permetin beneficis fiscals als més rics, com ara el que paguen les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable). O sigui, mentre no hi hagi una fiscalitat més justa.

A nivell internacional caldria establir uns impostos semblants. O com a mínim, que el diner que vingui d'un altre país pagui al país d'origen els mateixos impostos que pagaria allà. O que pagui al país de destí el mateix que pagaria en el país d'origen. Ja que si un govern té por que el capital fugi cap a països amb menys pressió fiscal, acostuma a oferir moltes facilitats per a poder retenir el capital.

Tampoc ajuda massa el tenir prejubilacions als 50 o 55 anys. Ni ajuda als prejubilats perquè no cobren la pensió íntegra, ni al sac de les pensions. A més, hi ha moltes ocupacions laborals que fins i tot als 60 anys ja costa que s'hi arribi amb una certa salut. A més, si tant es va estirant la corda, potser el que es vol estalviar per un costat, es perdrà per Sanitat.

Normalment el que passa és que qui fa la normativa té una vida més còmoda que la que tenim la majoria dels mortals. I per altra part, sovint si pensessin en aplicar-se a sí mateixos segons quines normes, potser no les aprovarien.

dijous, 21 de gener del 2010

HAITÍ, EL PREU DE LA LLIBERTAT

Fent una mirada enrere, veiem una illa que té damunt les seves terres una llarga història d'esclavatge. La població esclava, bàsicament subsahariana, a partir del 1791 es va sublevar contra els colonitzadors de torn, i l'1 de gener del 1804 van proclamar la seva independència. Haití va ser el primer país d'Amèrica Llatina en emancipar-se, i es va convertir en un símbol de lluita contra l'esclavatge i la colonització. L'alegria però no els va durar massa, ja que 2 anys més tard, es restablí l'esclavatge.

Anys més tard França els concediria la llibertat a canvi de diners que no tenien. Evidentment, el preu de la llibertat els costaria un nou esclavatge, l'econòmic.

Amb aquest panorama, no es pot esperar que sigui un país de sòlides estructures. Ni a nivell urbanístic, ni econòmic, ni tampoc polític i social. I la feblesa de totes s'ha vist clarament amb la magnitud de la catàstrofe.

Des del terratrèmol de la setmana passada, la mirada global del planeta i una part important del seu ajut econòmic es focalitza damunt d'Haití. Tot i que sembla que es prioritza l'arribada d'avions de polítics i militars abans que els de productes de primera necessitat, com ara menjar o medicaments, que viatgen en camions o helicòpters des de la República Dominicana, que és on han d'aterrar els avions no VIP. I també cal dir que no tot l'ajut que els arribarà serà a fons perdut, ja que els diners que aporta l'FMI per exemple, són en forma de crèdit. I què no dir de Bush també en el sidral, deu haver de portar els reconstructors, aquells mateixos que havien de de reconstruir Irak un cop se'ls hagués envaït.

Si comptabilitzem l'ajut que s'ha aportat a la zona, i fem una regla de tres, veiem que a partir de l'esforç conjunt, aviat (mesos i no dècades) podríem acabar amb la fam del planeta. Per tant, potser Haití, sense encara ni saber-ho, novament lidera el final d'una era.

Els països més empobrits del planeta, curiosament coincideixen en què tots han estat víctimes de la colonització. Aquest devastador pas de la natura potser ens hauria de sacsejar a tots la consciència. I no parlo de bonisme, parlo de justícia. Ja que nosaltres som fills d'aquests països colonitzadors. Aquests que van arruïnar tant els països explotats, com les pròpies metròpolis, ja que amb l'or i tota la riquesa que van espoliar d'aquí i d'allà, van aconseguir fer pujar moltíssim la inflació de la metròpoli.

És a dir, es va produir un fenomen similar al que hem patit des de l'arribada de l'euro, quan al preu de molts productes se li va donar l'equivalencia de 100 pessetes per un euro, menys els sous. Aquesta equivalència volia dir que augmentàvem en un 66% aproximadament bona part dels productes de consum, sense que hi hagués cap revolució davant de tanta bajanada, ans al contrari, molta gent es va anar apuntant al carro. I amb una alegria tremenda van pujar demencialment els preus de quasi tot: des d'un enciam fins a propietats i lloguers d'habitatges, ja que va coincidir la liberalització del sòl amb el canvi de moneda, i la gent que s'havia de treure el diner negre de sobre, el va invertir en el totxo. Arreglant o comprant propietats, aconseguint que tot pugés de preu, ja que en general, molta gent només comprava per poder colar diner negre que no se'ls canviaria a € sense haver de donar explicacions al fisc. I molta gent amb poca consciència i menys vergonya va pensar més a fer diner ràpid, i no va mirar, ni que fos egoistament, que potser ells o els seus fills serien víctimes més endavant d'aquesta pujada de preus tan injustificada com innecessària.

dissabte, 9 de gener del 2010

QUAN ANAR D’ETIQUETA T’OBRE LES PORTES DE LA PRESÓ

Anar d’etiqueta obre moltes portes, i així ho devien tenir clar els quatre membres de Greenpeace que van col·lar-se el 17 de desembre passat en la recepció oficial que la Reina de Dinamarca oferia als Caps d'Estat durant la Cimera del Clima de Copenhaguen. El que segur que no s'imaginaven era qque serien tractats com a terroristes i allotjats a la presó danesa de Vestre Faengsel i, és a dir, ben aïllats.

Els únics actes terroristes que van cometre,  van ser els de desplegar unes pancartes. Si tot el terrorisme és com aquest, valdria la pena que els governs invertissin diners en fer tallers per a elaborar pancartes, ja que el mal gust i les faltes d'ortografia potser sí que podrien arribar a ser condemnables.

Aquest fet potser hauria d'estar premiat, ja que van demostrar que els controls de seguretat no funcionen. També es demostrava que qui havia de vetllar per la seguretat va actuar a partir de prejudicis, deixant-se enlluernar per les aparences.

Els de Greenpeace volien deixar-se sentir, recordar als polítics la seva responsabilitat respecte el clima, i per això van desplegar unes pancartes on es deia: " Els polítics parlen, els líders actuen"

Se'ls va acusar de suplantar de personalitat. Estaria per veure qui la suplanta a qui, cal recordar quan José Mª Aznar va suplantar la personalitat de bona part del país, com a mínim de la gent que sortia als carrers en les diverses manifestacions, perquè el trio de les Açores no la liés a l'Irak.

Possiblement els de Greenpeace representen més la voluntat de la ciutadania, al marge de si et cauen més bé o menys, que no pas alguns polítics.

En tot aquest afer no m'acaba de quadrar la contundència de l'actuació del govern danès.

I paral•lelament recordo que el passat 25 de desembre es feia pública a Pekín la sentència d'11 anys de presó per a Liu Xiaobo, escriptor i activista xinès en favor dels drets civils, que va ser condemnat amb el càrrec d'incitar a la subversió del poder d'Estat.

No sé si aquesta condemna desproporcionada es deu a la manera de funcionar per Copenhaguen, o bé és que els xinesos no només van influir en els resultats finals de la cimera a nivell de clima. Podria ser que també decidissin que a nivell dels drets humans dels activistes imputats, calia fer les coses a la xinesa.

diumenge, 3 de gener del 2010

EL VENT DEL CAP D'ANY

Si el canvi d'any es pogués mesurar pels fenòmens meteorològics, el fort i persistent vent que va fer aquest cap d'any no deixava enrere només una dècada, era com si deixés enrere tot el mil·lenni. Potser no serà fins a partir del 2010 que entrarem plenament en el nou mil·lenni.
Estaria bé que aquest vent s'hagués endut molts dels -ismes segregadors i ancorats en el passat i que ens allunyen de la llibertat, el respecte i l'evolució.
També es podria anar enduent els nostres prejudicis i errors, així com la fam, la misèria i moltes malalties; tafaneries i crítiques estèrils que només ens allunyen de la necessària autocrítica; programes de TV i ràdio que només inciten a linxaments i poca educació; a impresentables, aprofitats i especuladors, polítics incívics...

No sé si aquest era el vent d'una cançó que vaig sentir per primer cop farà uns 30anys. Va ser en una actuació de matinada a les Escletxes, cantada per José Antonio Labordeta, que aleshores jo no en tenia ni remota idea de qui era. I ara, gràcies al YouTube puc posar-lo aquí mateix. Cançó encara molt vigent i que es pot considerar l'Himne d'Aragó i de tots els aragons. Nota: he trobat versions amb una millor sonoritat, però he preferit insertar aquesta versió.

dissabte, 2 de gener del 2010

UNES PARAULES D'ITALO CALVINO


Per Començar la nova dècada i les reflexions que podria comportar aquest fet, m'he permès citar unes paraules d'Italo Calvino. És d'un passatge de l'Illa d'Alcina, de la versió en prosa que Italo Calvino en fa del poema "Orlando Furioso" de Ludovico Ariosto:

 
Duro destino el de tener un destino. El nombre predestinado avanza y sus pasos no pueden sino llevarlo allí, al punto de llegada que las estrellas le fijaron, o a los sucesivos puntos de llegada, faustos e infaustos...Pero entre el punto en que se halla ahora y el cumplimiento del destino pueden ocurrir muchísimas aventuras, interponerse muchos obstáculos, intervenir muchas voluntades que contradigan la voluntad de los astros: el camino que debe recorrer el predestinado puede no ser una línea recta sino un interminable laberinto... nos queda la duda de si lo que verdaderamente cuenta es el lejano punto de llegada, la meta final fijada por las estrellas, o bien el laberinto interminable, los obstáculos, los errores, las peripecias que dan forma a la existencia.