NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS

El sentit de la vida potser no sigui el de venir al planeta a treballar fins la mort. Quan naixem no portem en ment ni els horaris laborals, ni el concepte de diner, ni les prejubilacions o jubilacions.

No podem anar perdent drets que ha costat molt d'adquirir.

Segurament hi hauria diners suficients, però no apareixeran mentre es permetin beneficis fiscals als més rics, com ara el que paguen les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable). O sigui, mentre no hi hagi una fiscalitat més justa.

A nivell internacional caldria establir uns impostos semblants. O com a mínim, que el diner que vingui d'un altre país pagui al país d'origen els mateixos impostos que pagaria allà. O que pagui al país de destí el mateix que pagaria en el país d'origen. Ja que si un govern té por que el capital fugi cap a països amb menys pressió fiscal, acostuma a oferir moltes facilitats per a poder retenir el capital.

Tampoc ajuda massa el tenir prejubilacions als 50 o 55 anys. Ni ajuda als prejubilats perquè no cobren la pensió íntegra, ni al sac de les pensions. A més, hi ha moltes ocupacions laborals que fins i tot als 60 anys ja costa que s'hi arribi amb una certa salut. A més, si tant es va estirant la corda, potser el que es vol estalviar per un costat, es perdrà per Sanitat.

Normalment el que passa és que qui fa la normativa té una vida més còmoda que la que tenim la majoria dels mortals. I per altra part, sovint si pensessin en aplicar-se a sí mateixos segons quines normes, potser no les aprovarien.

HAITÍ, EL PREU DE LA LLIBERTAT

Fent una mirada enrere, veiem una illa que té damunt les seves terres una llarga història d'esclavatge. La població esclava, bàsicament subsahariana, a partir del 1791 es va sublevar contra els colonitzadors de torn, i l'1 de gener del 1804 van proclamar la seva independència. Haití va ser el primer país d'Amèrica Llatina en emancipar-se, i es va convertir en un símbol de lluita contra l'esclavatge i la colonització. L'alegria però no els va durar massa, ja que 2 anys més tard, es restablí l'esclavatge.

Anys més tard França els concediria la llibertat a canvi de diners que no tenien. Evidentment, el preu de la llibertat els costaria un nou esclavatge, l'econòmic.

Amb aquest panorama, no es pot esperar que sigui un país de sòlides estructures. Ni a nivell urbanístic, ni econòmic, ni tampoc polític i social. I la feblesa de totes s'ha vist clarament amb la magnitud de la catàstrofe.

Des del terratrèmol de la setmana passada, la mirada global del planeta i una part important del seu ajut econòmic es focalitza damunt d'Haití. Tot i que sembla que es prioritza l'arribada d'avions de polítics i militars abans que els de productes de primera necessitat, com ara menjar o medicaments, que viatgen en camions o helicòpters des de la República Dominicana, que és on han d'aterrar els avions no VIP. I també cal dir que no tot l'ajut que els arribarà serà a fons perdut, ja que els diners que aporta l'FMI per exemple, són en forma de crèdit. I què no dir de Bush també en el sidral, deu haver de portar els reconstructors, aquells mateixos que havien de de reconstruir Irak un cop se'ls hagués envaït.

Si comptabilitzem l'ajut que s'ha aportat a la zona, i fem una regla de tres, veiem que a partir de l'esforç conjunt, aviat (mesos i no dècades) podríem acabar amb la fam del planeta. Per tant, potser Haití, sense encara ni saber-ho, novament lidera el final d'una era.

Els països més empobrits del planeta, curiosament coincideixen en què tots han estat víctimes de la colonització. Aquest devastador pas de la natura potser ens hauria de sacsejar a tots la consciència. I no parlo de bonisme, parlo de justícia. Ja que nosaltres som fills d'aquests països colonitzadors. Aquests que van arruïnar tant els països explotats, com les pròpies metròpolis, ja que amb l'or i tota la riquesa que van espoliar d'aquí i d'allà, van aconseguir fer pujar moltíssim la inflació de la metròpoli.

És a dir, es va produir un fenomen similar al que hem patit des de l'arribada de l'euro, quan al preu de molts productes se li va donar l'equivalencia de 100 pessetes per un euro, menys els sous. Aquesta equivalència volia dir que augmentàvem en un 66% aproximadament bona part dels productes de consum, sense que hi hagués cap revolució davant de tanta bajanada, ans al contrari, molta gent es va anar apuntant al carro. I amb una alegria tremenda van pujar demencialment els preus de quasi tot: des d'un enciam fins a propietats i lloguers d'habitatges, ja que va coincidir la liberalització del sòl amb el canvi de moneda, i la gent que s'havia de treure el diner negre de sobre, el va invertir en el totxo. Arreglant o comprant propietats, aconseguint que tot pugés de preu, ja que en general, molta gent només comprava per poder colar diner negre que no se'ls canviaria a € sense haver de donar explicacions al fisc. I molta gent amb poca consciència i menys vergonya va pensar més a fer diner ràpid, i no va mirar, ni que fos egoistament, que potser ells o els seus fills serien víctimes més endavant d'aquesta pujada de preus tan injustificada com innecessària.

QUAN ANAR D’ETIQUETA T’OBRE LES PORTES DE LA PRESÓ

Anar d’etiqueta obre moltes portes, i així ho devien tenir clar els quatre membres de Greenpeace que van col·lar-se el 17 de desembre passat en la recepció oficial que la Reina de Dinamarca oferia als Caps d'Estat durant la Cimera del Clima de Copenhaguen. El que segur que no s'imaginaven era qque serien tractats com a terroristes i allotjats a la presó danesa de Vestre Faengsel i, és a dir, ben aïllats.

Els únics actes terroristes que van cometre,  van ser els de desplegar unes pancartes. Si tot el terrorisme és com aquest, valdria la pena que els governs invertissin diners en fer tallers per a elaborar pancartes, ja que el mal gust i les faltes d'ortografia potser sí que podrien arribar a ser condemnables.

Aquest fet potser hauria d'estar premiat, ja que van demostrar que els controls de seguretat no funcionen. També es demostrava que qui havia de vetllar per la seguretat va actuar a partir de prejudicis, deixant-se enlluernar per les aparences.

Els de Greenpeace volien deixar-se sentir, recordar als polítics la seva responsabilitat respecte el clima, i per això van desplegar unes pancartes on es deia: " Els polítics parlen, els líders actuen"

Se'ls va acusar de suplantar de personalitat. Estaria per veure qui la suplanta a qui, cal recordar quan José Mª Aznar va suplantar la personalitat de bona part del país, com a mínim de la gent que sortia als carrers en les diverses manifestacions, perquè el trio de les Açores no la liés a l'Irak.

Possiblement els de Greenpeace representen més la voluntat de la ciutadania, al marge de si et cauen més bé o menys, que no pas alguns polítics.

En tot aquest afer no m'acaba de quadrar la contundència de l'actuació del govern danès.

I paral•lelament recordo que el passat 25 de desembre es feia pública a Pekín la sentència d'11 anys de presó per a Liu Xiaobo, escriptor i activista xinès en favor dels drets civils, que va ser condemnat amb el càrrec d'incitar a la subversió del poder d'Estat.

No sé si aquesta condemna desproporcionada es deu a la manera de funcionar per Copenhaguen, o bé és que els xinesos no només van influir en els resultats finals de la cimera a nivell de clima. Podria ser que també decidissin que a nivell dels drets humans dels activistes imputats, calia fer les coses a la xinesa.

EL VENT DEL CAP D'ANY

Si el canvi d'any es pogués mesurar pels fenòmens meteorològics, el fort i persistent vent que va fer aquest cap d'any no deixava enrere només una dècada, era com si deixés enrere tot el mil·lenni. Potser no serà fins a partir del 2010 que entrarem plenament en el nou mil·lenni.
Estaria bé que aquest vent s'hagués endut molts dels -ismes segregadors i ancorats en el passat i que ens allunyen de la llibertat, el respecte i l'evolució.
També es podria anar enduent els nostres prejudicis i errors, així com la fam, la misèria i moltes malalties; tafaneries i crítiques estèrils que només ens allunyen de la necessària autocrítica; programes de TV i ràdio que només inciten a linxaments i poca educació; a impresentables, aprofitats i especuladors, polítics incívics...

No sé si aquest era el vent d'una cançó que vaig sentir per primer cop farà uns 30anys. Va ser en una actuació de matinada a les Escletxes, cantada per José Antonio Labordeta, que aleshores jo no en tenia ni remota idea de qui era. I ara, gràcies al YouTube puc posar-lo aquí mateix. Cançó encara molt vigent i que es pot considerar l'Himne d'Aragó i de tots els aragons. Nota: he trobat versions amb una millor sonoritat, però he preferit insertar aquesta versió.

UNES PARAULES D'ITALO CALVINO

Per Començar la nova dècada i les reflexions que podria comportar aquest fet, m'he permès citar unes paraules d'Italo Calvino. És d'un passatge de l'Illa d'Alcina, de la versió en prosa que Italo Calvino en fa del poema "Orlando Furioso" de Ludovico Ariosto:

 
Duro destino el de tener un destino. El nombre predestinado avanza y sus pasos no pueden sino llevarlo allí, al punto de llegada que las estrellas le fijaron, o a los sucesivos puntos de llegada, faustos e infaustos...Pero entre el punto en que se halla ahora y el cumplimiento del destino pueden ocurrir muchísimas aventuras, interponerse muchos obstáculos, intervenir muchas voluntades que contradigan la voluntad de los astros: el camino que debe recorrer el predestinado puede no ser una línea recta sino un interminable laberinto... nos queda la duda de si lo que verdaderamente cuenta es el lejano punto de llegada, la meta final fijada por las estrellas, o bien el laberinto interminable, los obstáculos, los errores, las peripecias que dan forma a la existencia.