dimarts, 8 de gener del 2013

DACIÓ EN PAGAMENT

Els que ja passem dels 50 hem anat veient grans canvis en el nostre país. En pocs anys hem vist com l’escuma del capitalisme creixia de l’1 al 9. Ara però s’ha vist que només era escuma i el nivell del líquid ja ha baixat al 2. Escuma provocada o com a mínim sostinguda per les entitats financeres i pels governs de torn.
No insistiré en com hem arribat fins aquí perquè ja he escrit anteriorment al respecte, però només recordar que particulars, immobiliàries i entitats financeres van fer pujar el preu dels habitatges coincidint amb el canvi de la pesseta a l’euro, especialment per anar fent circular el diner negre. I els governs de torn, lluny d’aturar la follia col·lectiva per a protegir al ciutadà, també van pujar al carro permetent l’augment desproporcionat dels preus de les edificacions i terrenys.
Per altra part, personalment no entenia, ni entenc, el per què dels astronòmics sous i incentius de directius i membres dels consells d’administració de moltes entitats financeres, ni d’on sortien tants beneficis, a repartir també entre accionistes, i si les dades eren reals o tunejades. Si eren reals, per què se’ls havien de polir, és a dir, repartir-se’ls entre ells enlloc de reinvertir-los en projectes que beneficiessin la pròpia ciutadania, especialment la més desprotegida?
Ara, per fi s’ha arribat al cap del carrer, és a dir, a l’inevitable enfonsament de moltes entitats. Però la dinàmica del repartiment de beneficis encara ha continuat en entitats rescatades. És d’esperar que des d’Europa ens posin una mica d’ordre en allò que des d’aquí sembla que no s’hi vol posar. Espanya s’està enfonsant, especialment gràcies als préstecs que el govern ha de demanar per a salvar les entitats que hauria de deixar caure. Entitats insolidàries que privatitzaren els beneficis i que ara socialitzen les pèrdues. Entitats tan insolvents com la seva clientela a qui deixen al carrer. Entitats a qui es salva però que no concedeixen crèdits a empresaris i particulars que farien rutllar el país. Entitats que han enredat la clientela.
I per si això no fos tot, el govern no vol protegir al client legislant perquè quan s’entregui la vivenda també s’acabi el deute, és a dir, la dació en pagament. Els desnonats acaben esclaus de per vida, com a mínim, de l’entitat financera. I és aquí on radica el més pervers de tot, i és que si molta gent hagués sabut que si un dia no podia pagar, a més de perdre l’habitatge també li quedaria un deute perpetu, bona part de les hipoteques no s’haurien fet. Les entitats haurien de respondre amb el patrimoni de la pròpia entitat, el dels directius i el dels membres dels diversos consells d’administració que van anar repartint-se els suposats beneficis.
La gent pot treure els diners de les entitats que desnonin i especialment de les que desnonin i a més no acceptin la dació en pagament. També la gent podria exigir al govern que es jutgi a la manera de Finlàndia, és a dir que els bancs i banquers responguin davant la justícia. I ara l’FMI diu que potser s’han passat amb les mesures proposades per a Espanya.
El sentit comú de la majoria de mortals ja ens deia que era una barbaritat el que volien fer per sanejar la nostra crisi. Sincerament, si tot això és el que saben fer, que se’n vagin amb les seves costosíssimes llicenciatures a universitats pijes, els seus caríssims màsters i el seu súper costosíssim temps a fer invents en algun territori inhòspit i tots juntets.
Per què no es nacionalitza una entitat que pugui donar crèdit a la població en general? Una entitat on els directius cobrin el que cobra un catedràtic d'universitat pública i on el consell d'administració no vagi a repartir-se beneficis i on s'hi posi gent provadament solvent, que surti del poble i gent molt diversa. No calen sous ni beneficis astronòmics, ja s'ha vist que no és millor qui moltíssim més cobra.
A hores d'ara el govern sap perfectament que tots els diners que demana per a les entitats només taparan forats de les pròpies entitats.