VIRGENCITA, VIRGENCITA, QUE ME QUEDE COMO ESTOY

Virgencita, virgencita, que me quede como estoy, és el que podria dir l'Estatut. Estic parlant d'aquell Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, retallat en arribar a Madrid, votat en referèndum el 18 de juny del 2006 i acceptat per les ¾ parts de la població catalana que va anar a votar, que va ser el 49% de l'electorat català.
Aquell mateix Estatut final que més que entusiasme, el que va acabar despertant va ser polèmica i avorriment de tant de mangoneig, ara està aconseguint que molts dels que van o vàrem acabar indignats, signem en favor seu, seguint jocs més o menys interessats, com sempre, però.

Potser ens uneix la por. La por de desaparèixer com a nació que som, malgrat se'ns reconegui o no. No es poden negar les evidències, i qualsevol persona pot adonar-se que no és el mateix el català que el castellà, malgrat les semblances pel parentiu. Catalunya té una història i una llengua. Història i llengua que per guerres, aliances matrimonials, morts dinàstiques sense descendència i conspiracions han acabat formant part d'España, de la mateixa manera que podríem estar formant part de França.
Història, llengua i territori potser volen dir Nació. Ara, Nació és una paraula que produeix molta urticària.