Fent una revisió del blog he vist que alguns enllaços als meus articles publicats 2007-2008 novament no es podien obrir. Ja he fet els canvis pertinents i tornen a funcionar de nou.
Blogger de moment no permet pujar directament cap pdf, per tant, cal pujar-los a través d'enllaços allotjats en algun servidor. Això significa que sovint s'ha de fer una revisió dels enllaços.
dissabte, 1 d’octubre del 2016
dimarts, 5 de febrer del 2013
NACIONALITZAR ENTITATS FINANCERES I FLEXIBITZAR AUTÒNOMS
Des d’Europa no s'hauria de pretendre que Espanya vagi estalviant més i
més, el que cal és injectar diner a l’empresari i a la població. O sigui fer
que l’economia circuli i que es generi treball, i a partir del treball,
novament que la roda vagi circulant, si és que la societat vol anar donant
corda a aquest model econòmic ja conegut.
MUNTAR I MANTENIR EMPRESES:
També caldria donar més facilitats a l'hora de muntar empreses: des de la
celeritat en els tràmits fins la flexibilitat en la quota dels autònoms. Una
persona que acaba de començar o que té l'empresa que li fa aigües i no
sap ni quantes hores podrà treballar, no és normal que hagi de pagar per tot el
mes, quan potser només podrà treballar unes hores setmanals. Recordo uns casos
de traductors i correctors d'anglès i d'alemany que feia molts mesos que el sou
no els arribava per a pagar-se la seguretat social, i l'havien de pagar per a
poder anar treballant les poquíssimes hores mensuals de feina. Els autònoms com a mínim s'haurien de
poder equiparar amb el que passa en l'empresa privada: si es necessita una
persona treballadora per a una hora setmanal, poden contractar-la, i l'autònom
per què no pot fer-ho amb sí mateix? També tots els autònoms
haurien de poder pagar per les hores reals de treball, que, al cap i a la fi,
els anys de cotització de seguretat social només repercuteixen en el
treballador. Sinó, la gent que no sap si podrà pagar-se els
autònoms, acaba treballant en negre o no treballa. Insisteixo, si no volen que
la gent treballi en negre, que facilitin uns autònoms a la carta. I per cert, ja fa uns quants anys va
sortir a la premsa que a la
Tresoreria de la Seguretat Social de Girona hi treballava gent a
qui no els pagaven la
Seguretat Social i no es va publicar un 28 de desembre.
INJECTAR DINERS A ENTITATS
FINANCERES?
El que és evident és que tot el diner que el govern va injectant a entitats
financeres no retornarà al poble, o com a mínim si en retorna alguna cosa serà
poquíssim. Insisteixo en el que ja fa anys que dic, si s’ha arribat aquí és
perquè ningú els va aturar les festes, enteses aquestes com sous indecents, bonus
boníssims, repartiment de beneficis existents o inexistents enlloc de
reinvertir-los, negligència a l'hora d'especular amb el diner aliè i poquíssima
transparència. Si es van privatitzar els benficis, per què cal socialitzar
les pèrdues?
Arribats aquí, que parin d’injectar diner públic a les entitats amb risc de
ser desnonades, amb l’excusa que si cauen s’enfonsa tot, que no és cert, és
més, ja es va veient que al nostre país no hi ha absolutament res que
l'enfonsi. Aquestes entitats són com un pou sense fons, per tant, la manera de
salvar el sistema és deixar-les caure, que es venguin el seu patrimoni i el de
les persones que s'han anat lucrant de forma indecent al llarg dels anys mentre
sabent-ho o no, enfonsaven les entitats que ara pretenen que salvem entre
tots.
Cal que el govern de torn nacionalitzi una entitat com a mínim, on s'hi
pugui injectar el diner públic que el govern demana i que sigui aquesta la que
s’ocupi de repartir joc entre la societat. No es pot anar demanant diners per a
entitats que després els abdueixen.
La situació comença a ser crítica i si el govern no ho veu es trobarà amb
revoltes. I les revoltes socials no s’aturen ni amb lleis, ni amb policies ni
amb l’exèrcit. Si la insensibilitat del govern fa que la maquinària de la
revolta es posi en marxa, serà molt difícil d’aturar.
ENLLAÇOS
A part, alguns banquers tenen capital en
paradisos fiscals, com seria el cas de Botín. Sembla que va pagar uns
200 milions d’€ en impostos quan el fisc espanyol va descobrir un familiar i
elevadíssim compte a Suïssa. Deixo l’enllaç d’un article al The New York Times
del 20 de setembre del 2011 on parla del cas Botín.
A Banker’s Secret Wealth (Riquesa secreta d'un banquer)
John Ralston Saul: “No hay razón para salvar a los bancos”
Ayudas de vértigo a la banca. Editorial de José Antich
Las ayudas directas a la banca suponen ya el 21% del PIB de España
Hay que salvar a la pequeña y mediana empresa, article de Juan Torres publicat a Attac
A Banker’s Secret Wealth (Riquesa secreta d'un banquer)
John Ralston Saul: “No hay razón para salvar a los bancos”
Ayudas de vértigo a la banca. Editorial de José Antich
Las ayudas directas a la banca suponen ya el 21% del PIB de España
Hay que salvar a la pequeña y mediana empresa, article de Juan Torres publicat a Attac
dimarts, 8 de gener del 2013
DACIÓ EN PAGAMENT
Els que ja passem dels 50 hem anat veient grans canvis en el nostre país. En pocs anys hem vist com l’escuma del capitalisme creixia de l’1 al 9. Ara però s’ha vist que només era escuma i el nivell del líquid ja ha baixat al 2. Escuma provocada o com a mínim sostinguda per les entitats financeres i pels governs de torn.
No insistiré en com hem arribat fins aquí perquè ja he escrit anteriorment al respecte, però només recordar que particulars, immobiliàries i entitats financeres van fer pujar el preu dels habitatges coincidint amb el canvi de la pesseta a l’euro, especialment per anar fent circular el diner negre. I els governs de torn, lluny d’aturar la follia col·lectiva per a protegir al ciutadà, també van pujar al carro permetent l’augment desproporcionat dels preus de les edificacions i terrenys.
Per altra part, personalment no entenia, ni entenc, el per què dels astronòmics sous i incentius de directius i membres dels consells d’administració de moltes entitats financeres, ni d’on sortien tants beneficis, a repartir també entre accionistes, i si les dades eren reals o tunejades. Si eren reals, per què se’ls havien de polir, és a dir, repartir-se’ls entre ells enlloc de reinvertir-los en projectes que beneficiessin la pròpia ciutadania, especialment la més desprotegida?
Ara, per fi s’ha arribat al cap del carrer, és a dir, a l’inevitable enfonsament de moltes entitats. Però la dinàmica del repartiment de beneficis encara ha continuat en entitats rescatades. És d’esperar que des d’Europa ens posin una mica d’ordre en allò que des d’aquí sembla que no s’hi vol posar.
Espanya s’està enfonsant, especialment gràcies als préstecs que el govern ha de demanar per a salvar les entitats que hauria de deixar caure. Entitats insolidàries que privatitzaren els beneficis i que ara socialitzen les pèrdues. Entitats tan insolvents com la seva clientela a qui deixen al carrer. Entitats a qui es salva però que no concedeixen crèdits a empresaris i particulars que farien rutllar el país. Entitats que han enredat la clientela.
I per si això no fos tot, el govern no vol protegir al client legislant perquè quan s’entregui la vivenda també s’acabi el deute, és a dir, la dació en pagament. Els desnonats acaben esclaus de per vida, com a mínim, de l’entitat financera. I és aquí on radica el més pervers de tot, i és que si molta gent hagués sabut que si un dia no podia pagar, a més de perdre l’habitatge també li quedaria un deute perpetu, bona part de les hipoteques no s’haurien fet.
Les entitats haurien de respondre amb el patrimoni de la pròpia entitat, el dels directius i el dels membres dels diversos consells d’administració que van anar repartint-se els suposats beneficis.
La gent pot treure els diners de les entitats que desnonin i especialment de les que desnonin i a més no acceptin la dació en pagament.
També la gent podria exigir al govern que es jutgi a la manera de Finlàndia, és a dir que els bancs i banquers responguin davant la justícia.
I ara l’FMI diu que potser s’han passat amb les mesures proposades per a Espanya.
El sentit comú de la majoria de mortals ja ens deia que era una barbaritat el que volien fer per sanejar la nostra crisi. Sincerament, si tot això és el que saben fer, que se’n vagin amb les seves costosíssimes llicenciatures a universitats pijes, els seus caríssims màsters i el seu súper costosíssim temps a fer invents en algun territori inhòspit i tots juntets.
Per què no es nacionalitza una entitat que pugui donar crèdit a la població en general? Una entitat on els directius cobrin el que cobra un catedràtic d'universitat pública i on el consell d'administració no vagi a repartir-se beneficis i on s'hi posi gent provadament solvent, que surti del poble i gent molt diversa. No calen sous ni beneficis astronòmics, ja s'ha vist que no és millor qui moltíssim més cobra.
A hores d'ara el govern sap perfectament que tots els diners que demana per a les entitats només taparan forats de les pròpies entitats.
Deixo alguns enllaços a articles i vídeos:
2013 o la conquesta ciutadana del dret a l'habitatge - Ada Colau Portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca(PAH)
La codicia de la banca propició la concesiónde hipotecas a insolventes
STOP Desahucios, preferentes, swaps. Los abusos de la banca en España (Arcadi Oliveres, Juan Torres…)
Surgere: inici de la crisi, Islandia, Arcadi Oliveres, Vicenç Navarro…
Mis Ahorros, Su Botín (El Documental) #Crisis#Recortes #15M #Bancos #Banks
La codicia de la banca propició la concesiónde hipotecas a insolventes
STOP Desahucios, preferentes, swaps. Los abusos de la banca en España (Arcadi Oliveres, Juan Torres…)
Surgere: inici de la crisi, Islandia, Arcadi Oliveres, Vicenç Navarro…
Mis Ahorros, Su Botín (El Documental) #Crisis#Recortes #15M #Bancos #Banks
dimecres, 12 d’octubre del 2011
CONTRA EL DESGAVELL ECONÒMIC A LES ADMINISTRACIONS: TRANSPARÈNCIA
En l’administració pública cal transparència i eliminar totes les despeses que no s’atreveixen a fer públiques.
Els que ja tenim 50 anys hem vist com un país pobre, aïllat i gris, en entrar a l’admirada Europa comunitària (a la qual alguns del meu entorn no hi volien entrar perquè deien que els rics serien més rics i els pobres més pobres) es transformava de sobte en un país ric, obert i clar (amb maneres de gastar típiques de nou-ric)
Recordem els sous que hi havia en aquells 70 i 80, i la transició cap la cultura del “pelotazo” i dels fitxatges estrella. De sobte vèiem com alcaldes i regidors començaven a posar-se sous elevadíssims, i encara no està molt clar en base a quins criteris. L’alcalde d’un poble de 10.000 habitants es podia posar un sou de 8000€ per exemple.
Crec que els sous que surten de la “Res pública” haurien d’estar regulats per l’administració i caldria acotar per llei uns màxims lògics tenint en compte el sou base del país, les pensions contributives i les no contributives... i en cap cas cap alcalde o regidor, president de Diputació o del Consell Comarcal, director d’entitat financera... cobrés més que el president del govern.
Hi ha polítics que cobren molt més que molts funcionaris de carrera, o sigui, gent que ha estat estudiant durant anys per a especialitzar-se en algun àmbit, i als quals han de recórrer per a quasi tot.
Tampoc cal tanta acumulació de càrrecs i de sous. I més en un moment amb un atur tant considerable, cal repartir joc. A part dels sous, que en alguns casos són elevadíssims també cobren per estar en comissions, tenir càrrecs, viatges, dietes...
Crec que som molts els que teníem clar des de fa anys que tant de desgavell econòmic amb els diners de tots només podia portar-nos al marge del precipici. I quan s’arriba al marge del precipici només es pot recular.
Durant anys tot això estava tapat perquè amb l’alliberació del preu del sòl i el pas de la pesseta a l’euro fomentant el diner negre invertit en totxo, feia que els ajuntaments tinguessin molts ingressos gràcies al sector de la construcció. Però ara, d’ingressos pocs, per tant, potser cal que ens replantegem si els sous que es posaven els polítics d’ajuntaments i d’altres administracions es poden mantenir, al marge de si eren racionals o tan inflats com la bombolla immobiliària.
Caldria revisar fil per randa tots els diners que es paguen des de les administracions i no permetre que es cobrin pensions més enllà d’un límit, per molt que se les hagi blindat no sé qui. També cal supervisar i anul•lar alguns sous vitalicis i pensions que segons qui s’ha posat. I especialment deixar de cobrar pensions vitalícies per ser ex president de no sé què o de no sé què més. Ja que sinó la democràcia esdevindrà la ruïna i alguns acabarem demanant que torni una dictadura i que els càrrecs siguin eterns i inamovibles.
La gallina dels ous d’or s’ha matat i per tant cal actuar amb conseqüència i contundència.
Ah! I si amb els diners de tots anem salvant les males gestions de bancs i caixes, potser que també els hi controlem els sous i tallem els "bonus boníssims" que es cobren. Que ja està bé de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues!
Cal recordar que la finalitat de l’administració pública és administrar la cosa de tots, per tant, potser seria normal publicar en el diari com s’administren els diners de tots i què cobra tothom que en depèn.
Segurament, un dia a l’any, caldria publicar als diaris quines seran les despeses que es pagaran en personal. Per molt que ara es publiqui segons què al DOGC o al BOE, la gent normal ni llegim regularment aquestes publicacions, i amb prou feines les entenem.
Els que ja tenim 50 anys hem vist com un país pobre, aïllat i gris, en entrar a l’admirada Europa comunitària (a la qual alguns del meu entorn no hi volien entrar perquè deien que els rics serien més rics i els pobres més pobres) es transformava de sobte en un país ric, obert i clar (amb maneres de gastar típiques de nou-ric)
Recordem els sous que hi havia en aquells 70 i 80, i la transició cap la cultura del “pelotazo” i dels fitxatges estrella. De sobte vèiem com alcaldes i regidors començaven a posar-se sous elevadíssims, i encara no està molt clar en base a quins criteris. L’alcalde d’un poble de 10.000 habitants es podia posar un sou de 8000€ per exemple.
Crec que els sous que surten de la “Res pública” haurien d’estar regulats per l’administració i caldria acotar per llei uns màxims lògics tenint en compte el sou base del país, les pensions contributives i les no contributives... i en cap cas cap alcalde o regidor, president de Diputació o del Consell Comarcal, director d’entitat financera... cobrés més que el president del govern.
Hi ha polítics que cobren molt més que molts funcionaris de carrera, o sigui, gent que ha estat estudiant durant anys per a especialitzar-se en algun àmbit, i als quals han de recórrer per a quasi tot.
Tampoc cal tanta acumulació de càrrecs i de sous. I més en un moment amb un atur tant considerable, cal repartir joc. A part dels sous, que en alguns casos són elevadíssims també cobren per estar en comissions, tenir càrrecs, viatges, dietes...
Crec que som molts els que teníem clar des de fa anys que tant de desgavell econòmic amb els diners de tots només podia portar-nos al marge del precipici. I quan s’arriba al marge del precipici només es pot recular.
Durant anys tot això estava tapat perquè amb l’alliberació del preu del sòl i el pas de la pesseta a l’euro fomentant el diner negre invertit en totxo, feia que els ajuntaments tinguessin molts ingressos gràcies al sector de la construcció. Però ara, d’ingressos pocs, per tant, potser cal que ens replantegem si els sous que es posaven els polítics d’ajuntaments i d’altres administracions es poden mantenir, al marge de si eren racionals o tan inflats com la bombolla immobiliària.
Caldria revisar fil per randa tots els diners que es paguen des de les administracions i no permetre que es cobrin pensions més enllà d’un límit, per molt que se les hagi blindat no sé qui. També cal supervisar i anul•lar alguns sous vitalicis i pensions que segons qui s’ha posat. I especialment deixar de cobrar pensions vitalícies per ser ex president de no sé què o de no sé què més. Ja que sinó la democràcia esdevindrà la ruïna i alguns acabarem demanant que torni una dictadura i que els càrrecs siguin eterns i inamovibles.
La gallina dels ous d’or s’ha matat i per tant cal actuar amb conseqüència i contundència.
Ah! I si amb els diners de tots anem salvant les males gestions de bancs i caixes, potser que també els hi controlem els sous i tallem els "bonus boníssims" que es cobren. Que ja està bé de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues!
Cal recordar que la finalitat de l’administració pública és administrar la cosa de tots, per tant, potser seria normal publicar en el diari com s’administren els diners de tots i què cobra tothom que en depèn.
Segurament, un dia a l’any, caldria publicar als diaris quines seran les despeses que es pagaran en personal. Per molt que ara es publiqui segons què al DOGC o al BOE, la gent normal ni llegim regularment aquestes publicacions, i amb prou feines les entenem.
dilluns, 20 de setembre del 2010
JOSÉ ANTONIO LABORDETA
Seria entre el 1975 i el 77 que una matinada de setembre vaig sentir parlar per primer cop d'un tal Labordeta a l’aplec de la Salut del Papiol. Allà va cantar, entre d'altres cançons, el seu conegudíssim Canto a la libertad, l'HIMNE a la LLIBERTAT.
No sé massa bé com explicaria qui era J.A. Labordeta a una persona que no el conegués de res, de fet, ahir ho vaig intentar. Potser diria que va tenir una vida professional molt transversal (paraula que es va posar molt de moda en el món educatiu): professor d’història, cantautor que en ocasions s’inventava la lletra mentre cantava perquè se n’havia oblidat (això ho va explicar ell en alguna entrevista), polític i motxillero oficial d’Espanya. Feina que li va ser molt satisfactòria ja que TVE els van donar tot el temps que necessitessin, i aquest fet els va permetre conèixer quasi pam a pam moltes zones del país, i que és una feina que ha quedat feta, uns documents que el país té.
També podria dir que en una sessió del Congrés dels Diputats va engegar a pastar fang al sector de la dreta més incivilitzada que tenim en aquest país. També puc dir que sovint escolto i canto cançons seves malgrat que desafino molt. Tot i que li suposo molts defectes, la imatge que en tinc d’ell és la d’una persona propera, íntegra, honesta, ferma, valenta i coherent.
Labordeta en una entrevista deia que volia ser recordat com en aquesta estrofa de la cançó Ya ves
“Recuérdame
como un árbol batido
como un pájaro herido
como un hombre sin más”
Així com hi ha gent amb qui t’has topat en la vida i hauries preferit no haver-hi tingut cap tracte, amb J. A. Labordeta m’hauria agradat de coincidir-hi. El sento com algú entranyable i generós. Un home com cal, que suma, en definitiva, una persona. És d’aquella mena d’éssers que fan que el planeta sigui millor, UN HOMBRE SIN MÁS.
LABORDETA, seguro que ya has empezado a buscar el camino que nos ha de llevar a esa tierra que ponga LIBERTAD.
No sé massa bé com explicaria qui era J.A. Labordeta a una persona que no el conegués de res, de fet, ahir ho vaig intentar. Potser diria que va tenir una vida professional molt transversal (paraula que es va posar molt de moda en el món educatiu): professor d’història, cantautor que en ocasions s’inventava la lletra mentre cantava perquè se n’havia oblidat (això ho va explicar ell en alguna entrevista), polític i motxillero oficial d’Espanya. Feina que li va ser molt satisfactòria ja que TVE els van donar tot el temps que necessitessin, i aquest fet els va permetre conèixer quasi pam a pam moltes zones del país, i que és una feina que ha quedat feta, uns documents que el país té.
També podria dir que en una sessió del Congrés dels Diputats va engegar a pastar fang al sector de la dreta més incivilitzada que tenim en aquest país. També puc dir que sovint escolto i canto cançons seves malgrat que desafino molt. Tot i que li suposo molts defectes, la imatge que en tinc d’ell és la d’una persona propera, íntegra, honesta, ferma, valenta i coherent.
Labordeta en una entrevista deia que volia ser recordat com en aquesta estrofa de la cançó Ya ves
“Recuérdame
como un árbol batido
como un pájaro herido
como un hombre sin más”
Així com hi ha gent amb qui t’has topat en la vida i hauries preferit no haver-hi tingut cap tracte, amb J. A. Labordeta m’hauria agradat de coincidir-hi. El sento com algú entranyable i generós. Un home com cal, que suma, en definitiva, una persona. És d’aquella mena d’éssers que fan que el planeta sigui millor, UN HOMBRE SIN MÁS.
LABORDETA, seguro que ya has empezado a buscar el camino que nos ha de llevar a esa tierra que ponga LIBERTAD.
dissabte, 4 de setembre del 2010
DIADA ESTELLÉS
He volgut aportar el meu petit gra de sorra amb aquest poema que, musicat per Ovidi Montllor, és potser un dels més coneguts de Vicent Andrés Estellés, per tant, no seré molt original a l'hora de posar-lo. Si l'he triat és perquè ha estat present, i puc dir que reiteradament present en la meva adolescència, i no només en la meva, sinó també en la dels meus amics, ja que teníem un amic que el recitava molt sovint.
ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
dissabte, 15 de maig del 2010
LA LEGITIMITAT DEL CONSTITUCIONAL
Que l'Estatut de Catalunya arribés al Constitucional, ja és com un despropòsit, però que a sobre, el Tribunal Constitucional format per 10 membres, 1 estigui difunt, i 3 amb el mandat caducat, és entre irrisori i patètic.
Per molt que l'article 17.2 de la Llei Orgánica 2/1979, del 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional digui: Los magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles, s'ha de ser d'una pasta molt especial per no moure's de la cadira.
I a part, quina justícia pot impartir la persona que jugant amb les ambigüitats del propi sistema i les picabaralles entre el partit del govern i el principal partit de l’oposició, que priva que es renovi el Constitucional, no marxa cap a casa, que és el que tothom ha de fer quan se li acaba un contracte laboral, per molt que l’article 117.1 digui dels Jutges i Magistrats que són inamovibles. De fet, en aquest mateix article es diu que són responsables, per tant, un acte de responsabilitat seria plegar, ja que què es pot esperar d’un país on el tribunal que està per damunt de tot no és capaç de complir els terminis establerts en els contractes que signa? Quina legitimitat pot tenir un tribunal amb el 40% dels membres caducats? Quines lliçons poden donar-nos a la resta de mortals?
Per molt que l'article 17.2 de la Llei Orgánica 2/1979, del 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional digui: Los magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles, s'ha de ser d'una pasta molt especial per no moure's de la cadira.
I a part, quina justícia pot impartir la persona que jugant amb les ambigüitats del propi sistema i les picabaralles entre el partit del govern i el principal partit de l’oposició, que priva que es renovi el Constitucional, no marxa cap a casa, que és el que tothom ha de fer quan se li acaba un contracte laboral, per molt que l’article 117.1 digui dels Jutges i Magistrats que són inamovibles. De fet, en aquest mateix article es diu que són responsables, per tant, un acte de responsabilitat seria plegar, ja que què es pot esperar d’un país on el tribunal que està per damunt de tot no és capaç de complir els terminis establerts en els contractes que signa? Quina legitimitat pot tenir un tribunal amb el 40% dels membres caducats? Quines lliçons poden donar-nos a la resta de mortals?
dijous, 18 de març del 2010
LA RESPONSABILITAT DE FECSA-ENDESA EN EL MANTENIMENT DE LES LÍNIES
La privatització d’algunes empreses estatals com ara les elèctriques, lluny de beneficiar-nos, sovint ens ha perjudicat. I ara s’ha vist clarament amb les nevades de Catalunya. Més de 100.000 usuaris de la província de Girona han estat uns dies sense llum, amb tot el que això comporta, i ENDESA per evitar d’haver-los d’indemnitzar, volia declarar la nevada com a catàstrofe natural. Això s’entendria si també haguessin volat cases pels efectes d’un huracà per exemple, però que 25 o 30 centímetres de neu tombin una xarxa elèctrica és bàsicament perquè la xarxa està obsoleta. I de fet he estat fent fotos a la C-65, entre Llagostera i Santa Cristina d'Aro, una de les zones on va caure la xarxa i aviat es veu que les torres caigudes estaven rovellades, i que s’havien partit just per allà on hi havia rovell.
dilluns, 8 de març del 2010
CATALUNYA COL·LAPSADA PER LA NEU
Sortosament Catalunya és petita perquè quan neva, i avui ho ha fet a consciència, es col·lapsa. Sort n'hem tingut dels mitjans de comunicació. TV3 i la majoria de ràdios han canviat les programacions previstes i s'han dedicat a fer la funció de servei públic, cosa que és molt d'agrair. Han fet especials on la gent podia telefonar per informar de les incidències. Quan veus que no pots anar enlloc, les informacions rebudes a través de la ràdio o del mitjà de comunicació a què tinguis accés ajuden moltíssim. Com era d'esperar RENFE no contestava, les companyies elèctriques tampoc, i el més semblant al govern, tampoc. Per tant, el ciutadà se sentia força sol i desinformat.
Hem tingut problemes amb catenàries, i això s'ha traduït en milers de viatgers atrapats en trens durant hores. La majoria d'aquests passatgers han acabat dormint en poliesportius. Les carreteres s'han col·lapsat, ja que hi coincidien els que portaven cadenes, els que no i els camions, per tant, caos total durant hores, i dins dels vehicles s'hi ha quedat a dormir moltíssima gent. La unanimitat en la majoria de comunicants atrapats en algun punt del seu trajecte, ja fossin usuaris de trens o de vehicles, ha estat la falta d'informació. De les poques màquines llevaneus que es veien, algunes també estaven atrapades dins del caos general.
I finalment, com que Catalunya té fama de solidària no només han rebut els viatgers, sinó que algunes parts importants del país també han patit problemes en el subministrament elèctric, d'aigua i/o telefònic, i de retruc de calefacció.
Amb la que ha caigut avui, bona part del que ha passat era més que previsible, ara, el que no està tan clar és la falta d'informació per part del senyor Boada per exemple. Jo anava tenint contacte amb una persona aturada en un tren des de les 3 de la tarda, i cap les 19 30, quan en Joan Boada ha comparegut davant els mitjans de comunicació i ha dit que quasi no quedaven trens aturats amb gent, mencionant algunes escasses incidències, i aquest tren (490 viatgers) l'ha comptabilitzat dins dels non problem, m'he posat com una moto. Després de veure aquesta roda de premsa diverses persones més informades ens hem posat en contacte amb els mitjans de comunicació, i en la propera compareixença de Boada, aquell i algun altre tren, ja han aparegut en el llistat d'incidències.
Quan la gent espera una compareixença des de Protecció Civil només vol saber la veritat. I darrerament es va veient que Iniciativa o està molt mal informada o no diu tota la veritat. Tots entenem les complicacions dels fenòmens meteorològics, i precisament per això volem confiar en la informació que es dóna des del govern, però la veritat és que ens ho estan posant molt difícil.
Hem tingut problemes amb catenàries, i això s'ha traduït en milers de viatgers atrapats en trens durant hores. La majoria d'aquests passatgers han acabat dormint en poliesportius. Les carreteres s'han col·lapsat, ja que hi coincidien els que portaven cadenes, els que no i els camions, per tant, caos total durant hores, i dins dels vehicles s'hi ha quedat a dormir moltíssima gent. La unanimitat en la majoria de comunicants atrapats en algun punt del seu trajecte, ja fossin usuaris de trens o de vehicles, ha estat la falta d'informació. De les poques màquines llevaneus que es veien, algunes també estaven atrapades dins del caos general.
I finalment, com que Catalunya té fama de solidària no només han rebut els viatgers, sinó que algunes parts importants del país també han patit problemes en el subministrament elèctric, d'aigua i/o telefònic, i de retruc de calefacció.
Amb la que ha caigut avui, bona part del que ha passat era més que previsible, ara, el que no està tan clar és la falta d'informació per part del senyor Boada per exemple. Jo anava tenint contacte amb una persona aturada en un tren des de les 3 de la tarda, i cap les 19 30, quan en Joan Boada ha comparegut davant els mitjans de comunicació i ha dit que quasi no quedaven trens aturats amb gent, mencionant algunes escasses incidències, i aquest tren (490 viatgers) l'ha comptabilitzat dins dels non problem, m'he posat com una moto. Després de veure aquesta roda de premsa diverses persones més informades ens hem posat en contacte amb els mitjans de comunicació, i en la propera compareixença de Boada, aquell i algun altre tren, ja han aparegut en el llistat d'incidències.
Quan la gent espera una compareixença des de Protecció Civil només vol saber la veritat. I darrerament es va veient que Iniciativa o està molt mal informada o no diu tota la veritat. Tots entenem les complicacions dels fenòmens meteorològics, i precisament per això volem confiar en la informació que es dóna des del govern, però la veritat és que ens ho estan posant molt difícil.
diumenge, 7 de març del 2010
INSTITUTO DE CRÉDITO OFICIAL – ICO
Les financeres durant anys van privatitzar els beneficis, i ara socialitzen les pèrdues. El govern, mesos després de deixar diners a les financeres esperant que els repartissin entre els clients i veure que se'ls han repartit entre ells per continuar cobrant els bonus i els boníssims sous d'alts càrrecs i dels membres dels Consells d'Administració, o per tapar els esvorancs resultants de la seva mala gestió, ha decidit moure fitxa i donarà crèdits directament a les PYMES a través de l'Instituto de Crédito Oficial.
Les financeres convencionals haurien de començar a témer la Banca Ètica. Triodos Bank, per exemple, cada cop està guanyant més terreny, i pràcticament opera com qualsevol altra entitat financera. També Fiare, que és del País Basc, es va situant. Triodos no cobra quasi comissions, no es pot dir el mateix de les entitats convencionals.
Les financeres convencionals saben que si tothom retirés els diners, possiblement haurien d'anar a buscar-los a la Xina, perquè aquí segur que no hi són.
Les financeres convencionals haurien de començar a témer la Banca Ètica. Triodos Bank, per exemple, cada cop està guanyant més terreny, i pràcticament opera com qualsevol altra entitat financera. També Fiare, que és del País Basc, es va situant. Triodos no cobra quasi comissions, no es pot dir el mateix de les entitats convencionals.
Les financeres convencionals saben que si tothom retirés els diners, possiblement haurien d'anar a buscar-los a la Xina, perquè aquí segur que no hi són.
dilluns, 1 de març del 2010
INVISIBLES D’A-3, SÍ
Ahir mentre feia zapping vaig topar-me amb el programa Invisibles d'A-3 i ja m'hi vaig quedar. Em va atrapar i lamento que algunes ONG's abans que s'emetés ja se l'haguessin carregat. Particularment defenso aquest programa.
En més d'una ocasió he pensat que alguns polítics i d'altres VIP's haurien de viure alguns dies al carrer, o com a mínim, passar fam uns dies. No per res, però si no has passat mai fam o d'altres privacions, difícilment podràs posar-te en el lloc dels més desafavorits.
El programa de Zeppelin està basat en un format de la BBC. Durant 10 dies alguns famosos han de viure al carrer com a indigents. Els participants d'aquesta edició d'A-3 són el Miguel Temprano, la Blanca Fernández Ochoa, la Sofía Mazagatos, el Yeyo Llagostera, i l' Álvaro de Marichalar.
Aquest programa no sé fins a quin punt està manipulat o no. Dit d'una altra manera, no sé si la pizza que la Sofía Mazagatos recollia del carrer era o no del carrer, o fins a quin punt dormen sense la protecció de la cadena de TV. Però tot això va pel seu currículum vital, o sigui, per a la seva consciència. El que sí que sé és que potser aconseguiran donar veu als indigents i d’aquesta manera moure consciències i /o recursos. O moure'ls ells personalment quan tornin a la seva vida quotidiana.
És evident que amb el que s’ha gastat la cadena entre comprar el format i produir el programa s'hauria pogut construir un alberg per a indigents i fer-lo funcionar durant un any.
Però en un país com el nostre, un país que tendeix excessivament a la mitificació, es farà més cas de crònica d’un indigent explicada pel Miguel Temprano, l’Álvaro de Marichalar o qualsevol dels altres, que no pas si és el propi indigent, sense mediació, qui expliqui la seva autobiografia.
No sé si m’he sabut explicar, però fa quasi 50 anys que circulo pel món i puc assegurar que la crònica dels fets que expliquin aquests famosos serà més escoltada i païda per la societat, que la que puguin explicar les persones implicades, els indigents que són al carrer. Perquè si algú els hagués escoltat, ja no serien al carrer. I aquesta és la realitat. Repeteixo, si aquesta gent tingués veu ja no seria al carrer.
En més d'una ocasió he pensat que alguns polítics i d'altres VIP's haurien de viure alguns dies al carrer, o com a mínim, passar fam uns dies. No per res, però si no has passat mai fam o d'altres privacions, difícilment podràs posar-te en el lloc dels més desafavorits.
El programa de Zeppelin està basat en un format de la BBC. Durant 10 dies alguns famosos han de viure al carrer com a indigents. Els participants d'aquesta edició d'A-3 són el Miguel Temprano, la Blanca Fernández Ochoa, la Sofía Mazagatos, el Yeyo Llagostera, i l' Álvaro de Marichalar.
Aquest programa no sé fins a quin punt està manipulat o no. Dit d'una altra manera, no sé si la pizza que la Sofía Mazagatos recollia del carrer era o no del carrer, o fins a quin punt dormen sense la protecció de la cadena de TV. Però tot això va pel seu currículum vital, o sigui, per a la seva consciència. El que sí que sé és que potser aconseguiran donar veu als indigents i d’aquesta manera moure consciències i /o recursos. O moure'ls ells personalment quan tornin a la seva vida quotidiana.
És evident que amb el que s’ha gastat la cadena entre comprar el format i produir el programa s'hauria pogut construir un alberg per a indigents i fer-lo funcionar durant un any.
Però en un país com el nostre, un país que tendeix excessivament a la mitificació, es farà més cas de crònica d’un indigent explicada pel Miguel Temprano, l’Álvaro de Marichalar o qualsevol dels altres, que no pas si és el propi indigent, sense mediació, qui expliqui la seva autobiografia.
No sé si m’he sabut explicar, però fa quasi 50 anys que circulo pel món i puc assegurar que la crònica dels fets que expliquin aquests famosos serà més escoltada i païda per la societat, que la que puguin explicar les persones implicades, els indigents que són al carrer. Perquè si algú els hagués escoltat, ja no serien al carrer. I aquesta és la realitat. Repeteixo, si aquesta gent tingués veu ja no seria al carrer.
diumenge, 28 de febrer del 2010
25 ANYS DE LA MORT DE SALVADOR ESPRIU
Logo tret de Bloc de Lletres
El 22 de febrer del 1985 va morir Salvador Espriu, i 25 anys després també sembla haver desaparegut del panorama literari català.
M'he afegit a la iniciativa promoguda per Blocs de Lletres i Antaviana per commemorar i recordar Espriu. Antaviana té una pàgina amb tots els enllaços dels blocs que han participat en aquesta iniciativa, més de 300.
Salvador Espriu, críptic i simbòlic, va ser un dels pocs poetes catalans del franquisme, precisament per això. Per entendre la seva poesia calia entendre els símbols, per tant, calia una complicitat col·lectiva.
Aquests poemes són d'El caminant i el mur
ENCARA NO
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.
CANÇÓ D'ALBADA
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR
Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m'agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t'estimo.
Veus? El suau vent a l'herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m'omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
dissabte, 30 de gener del 2010
NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS
El sentit de la vida potser no sigui el de venir al planeta a treballar fins la mort. Quan naixem no portem en ment ni els horaris laborals, ni el concepte de diner, ni les prejubilacions o jubilacions.
No podem anar perdent drets que ha costat molt d'adquirir.
Segurament hi hauria diners suficients, però no apareixeran mentre es permetin beneficis fiscals als més rics, com ara el que paguen les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable). O sigui, mentre no hi hagi una fiscalitat més justa.
A nivell internacional caldria establir uns impostos semblants. O com a mínim, que el diner que vingui d'un altre país pagui al país d'origen els mateixos impostos que pagaria allà. O que pagui al país de destí el mateix que pagaria en el país d'origen. Ja que si un govern té por que el capital fugi cap a països amb menys pressió fiscal, acostuma a oferir moltes facilitats per a poder retenir el capital.
Tampoc ajuda massa el tenir prejubilacions als 50 o 55 anys. Ni ajuda als prejubilats perquè no cobren la pensió íntegra, ni al sac de les pensions. A més, hi ha moltes ocupacions laborals que fins i tot als 60 anys ja costa que s'hi arribi amb una certa salut. A més, si tant es va estirant la corda, potser el que es vol estalviar per un costat, es perdrà per Sanitat.
Normalment el que passa és que qui fa la normativa té una vida més còmoda que la que tenim la majoria dels mortals. I per altra part, sovint si pensessin en aplicar-se a sí mateixos segons quines normes, potser no les aprovarien.
No podem anar perdent drets que ha costat molt d'adquirir.
Segurament hi hauria diners suficients, però no apareixeran mentre es permetin beneficis fiscals als més rics, com ara el que paguen les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable). O sigui, mentre no hi hagi una fiscalitat més justa.
A nivell internacional caldria establir uns impostos semblants. O com a mínim, que el diner que vingui d'un altre país pagui al país d'origen els mateixos impostos que pagaria allà. O que pagui al país de destí el mateix que pagaria en el país d'origen. Ja que si un govern té por que el capital fugi cap a països amb menys pressió fiscal, acostuma a oferir moltes facilitats per a poder retenir el capital.
Tampoc ajuda massa el tenir prejubilacions als 50 o 55 anys. Ni ajuda als prejubilats perquè no cobren la pensió íntegra, ni al sac de les pensions. A més, hi ha moltes ocupacions laborals que fins i tot als 60 anys ja costa que s'hi arribi amb una certa salut. A més, si tant es va estirant la corda, potser el que es vol estalviar per un costat, es perdrà per Sanitat.
Normalment el que passa és que qui fa la normativa té una vida més còmoda que la que tenim la majoria dels mortals. I per altra part, sovint si pensessin en aplicar-se a sí mateixos segons quines normes, potser no les aprovarien.
dijous, 21 de gener del 2010
HAITÍ, EL PREU DE LA LLIBERTAT
Fent una mirada enrere, veiem una illa que té damunt les seves terres una llarga història d'esclavatge. La població esclava, bàsicament subsahariana, a partir del 1791 es va sublevar contra els colonitzadors de torn, i l'1 de gener del 1804 van proclamar la seva independència. Haití va ser el primer país d'Amèrica Llatina en emancipar-se, i es va convertir en un símbol de lluita contra l'esclavatge i la colonització. L'alegria però no els va durar massa, ja que 2 anys més tard, es restablí l'esclavatge.
Anys més tard França els concediria la llibertat a canvi de diners que no tenien. Evidentment, el preu de la llibertat els costaria un nou esclavatge, l'econòmic.
Amb aquest panorama, no es pot esperar que sigui un país de sòlides estructures. Ni a nivell urbanístic, ni econòmic, ni tampoc polític i social. I la feblesa de totes s'ha vist clarament amb la magnitud de la catàstrofe.
Des del terratrèmol de la setmana passada, la mirada global del planeta i una part important del seu ajut econòmic es focalitza damunt d'Haití. Tot i que sembla que es prioritza l'arribada d'avions de polítics i militars abans que els de productes de primera necessitat, com ara menjar o medicaments, que viatgen en camions o helicòpters des de la República Dominicana, que és on han d'aterrar els avions no VIP. I també cal dir que no tot l'ajut que els arribarà serà a fons perdut, ja que els diners que aporta l'FMI per exemple, són en forma de crèdit. I què no dir de Bush també en el sidral, deu haver de portar els reconstructors, aquells mateixos que havien de de reconstruir Irak un cop se'ls hagués envaït.
Si comptabilitzem l'ajut que s'ha aportat a la zona, i fem una regla de tres, veiem que a partir de l'esforç conjunt, aviat (mesos i no dècades) podríem acabar amb la fam del planeta. Per tant, potser Haití, sense encara ni saber-ho, novament lidera el final d'una era.
Els països més empobrits del planeta, curiosament coincideixen en què tots han estat víctimes de la colonització. Aquest devastador pas de la natura potser ens hauria de sacsejar a tots la consciència. I no parlo de bonisme, parlo de justícia. Ja que nosaltres som fills d'aquests països colonitzadors. Aquests que van arruïnar tant els països explotats, com les pròpies metròpolis, ja que amb l'or i tota la riquesa que van espoliar d'aquí i d'allà, van aconseguir fer pujar moltíssim la inflació de la metròpoli.
És a dir, es va produir un fenomen similar al que hem patit des de l'arribada de l'euro, quan al preu de molts productes se li va donar l'equivalencia de 100 pessetes per un euro, menys els sous. Aquesta equivalència volia dir que augmentàvem en un 66% aproximadament bona part dels productes de consum, sense que hi hagués cap revolució davant de tanta bajanada, ans al contrari, molta gent es va anar apuntant al carro. I amb una alegria tremenda van pujar demencialment els preus de quasi tot: des d'un enciam fins a propietats i lloguers d'habitatges, ja que va coincidir la liberalització del sòl amb el canvi de moneda, i la gent que s'havia de treure el diner negre de sobre, el va invertir en el totxo. Arreglant o comprant propietats, aconseguint que tot pugés de preu, ja que en general, molta gent només comprava per poder colar diner negre que no se'ls canviaria a € sense haver de donar explicacions al fisc. I molta gent amb poca consciència i menys vergonya va pensar més a fer diner ràpid, i no va mirar, ni que fos egoistament, que potser ells o els seus fills serien víctimes més endavant d'aquesta pujada de preus tan injustificada com innecessària.
Anys més tard França els concediria la llibertat a canvi de diners que no tenien. Evidentment, el preu de la llibertat els costaria un nou esclavatge, l'econòmic.
Amb aquest panorama, no es pot esperar que sigui un país de sòlides estructures. Ni a nivell urbanístic, ni econòmic, ni tampoc polític i social. I la feblesa de totes s'ha vist clarament amb la magnitud de la catàstrofe.
Des del terratrèmol de la setmana passada, la mirada global del planeta i una part important del seu ajut econòmic es focalitza damunt d'Haití. Tot i que sembla que es prioritza l'arribada d'avions de polítics i militars abans que els de productes de primera necessitat, com ara menjar o medicaments, que viatgen en camions o helicòpters des de la República Dominicana, que és on han d'aterrar els avions no VIP. I també cal dir que no tot l'ajut que els arribarà serà a fons perdut, ja que els diners que aporta l'FMI per exemple, són en forma de crèdit. I què no dir de Bush també en el sidral, deu haver de portar els reconstructors, aquells mateixos que havien de de reconstruir Irak un cop se'ls hagués envaït.
Si comptabilitzem l'ajut que s'ha aportat a la zona, i fem una regla de tres, veiem que a partir de l'esforç conjunt, aviat (mesos i no dècades) podríem acabar amb la fam del planeta. Per tant, potser Haití, sense encara ni saber-ho, novament lidera el final d'una era.
Els països més empobrits del planeta, curiosament coincideixen en què tots han estat víctimes de la colonització. Aquest devastador pas de la natura potser ens hauria de sacsejar a tots la consciència. I no parlo de bonisme, parlo de justícia. Ja que nosaltres som fills d'aquests països colonitzadors. Aquests que van arruïnar tant els països explotats, com les pròpies metròpolis, ja que amb l'or i tota la riquesa que van espoliar d'aquí i d'allà, van aconseguir fer pujar moltíssim la inflació de la metròpoli.
És a dir, es va produir un fenomen similar al que hem patit des de l'arribada de l'euro, quan al preu de molts productes se li va donar l'equivalencia de 100 pessetes per un euro, menys els sous. Aquesta equivalència volia dir que augmentàvem en un 66% aproximadament bona part dels productes de consum, sense que hi hagués cap revolució davant de tanta bajanada, ans al contrari, molta gent es va anar apuntant al carro. I amb una alegria tremenda van pujar demencialment els preus de quasi tot: des d'un enciam fins a propietats i lloguers d'habitatges, ja que va coincidir la liberalització del sòl amb el canvi de moneda, i la gent que s'havia de treure el diner negre de sobre, el va invertir en el totxo. Arreglant o comprant propietats, aconseguint que tot pugés de preu, ja que en general, molta gent només comprava per poder colar diner negre que no se'ls canviaria a € sense haver de donar explicacions al fisc. I molta gent amb poca consciència i menys vergonya va pensar més a fer diner ràpid, i no va mirar, ni que fos egoistament, que potser ells o els seus fills serien víctimes més endavant d'aquesta pujada de preus tan injustificada com innecessària.
dissabte, 9 de gener del 2010
QUAN ANAR D’ETIQUETA T’OBRE LES PORTES DE LA PRESÓ
Anar d’etiqueta obre moltes portes, i així ho devien tenir clar els quatre membres de Greenpeace que van col·lar-se el 17 de desembre passat en la recepció oficial que la Reina de Dinamarca oferia als Caps d'Estat durant la Cimera del Clima de Copenhaguen. El que segur que no s'imaginaven era qque serien tractats com a terroristes i allotjats a la presó danesa de Vestre Faengsel i, és a dir, ben aïllats.
Els únics actes terroristes que van cometre, van ser els de desplegar unes pancartes. Si tot el terrorisme és com aquest, valdria la pena que els governs invertissin diners en fer tallers per a elaborar pancartes, ja que el mal gust i les faltes d'ortografia potser sí que podrien arribar a ser condemnables.
Aquest fet potser hauria d'estar premiat, ja que van demostrar que els controls de seguretat no funcionen. També es demostrava que qui havia de vetllar per la seguretat va actuar a partir de prejudicis, deixant-se enlluernar per les aparences.
Els de Greenpeace volien deixar-se sentir, recordar als polítics la seva responsabilitat respecte el clima, i per això van desplegar unes pancartes on es deia: " Els polítics parlen, els líders actuen"
Se'ls va acusar de suplantar de personalitat. Estaria per veure qui la suplanta a qui, cal recordar quan José Mª Aznar va suplantar la personalitat de bona part del país, com a mínim de la gent que sortia als carrers en les diverses manifestacions, perquè el trio de les Açores no la liés a l'Irak.
Possiblement els de Greenpeace representen més la voluntat de la ciutadania, al marge de si et cauen més bé o menys, que no pas alguns polítics.
En tot aquest afer no m'acaba de quadrar la contundència de l'actuació del govern danès.
I paral•lelament recordo que el passat 25 de desembre es feia pública a Pekín la sentència d'11 anys de presó per a Liu Xiaobo, escriptor i activista xinès en favor dels drets civils, que va ser condemnat amb el càrrec d'incitar a la subversió del poder d'Estat.
No sé si aquesta condemna desproporcionada es deu a la manera de funcionar per Copenhaguen, o bé és que els xinesos no només van influir en els resultats finals de la cimera a nivell de clima. Podria ser que també decidissin que a nivell dels drets humans dels activistes imputats, calia fer les coses a la xinesa.
diumenge, 3 de gener del 2010
EL VENT DEL CAP D'ANY
Si el canvi d'any es pogués mesurar pels fenòmens meteorològics, el fort i persistent vent que va fer aquest cap d'any no deixava enrere només una dècada, era com si deixés enrere tot el mil·lenni. Potser no serà fins a partir del 2010 que entrarem plenament en el nou mil·lenni.
Estaria bé que aquest vent s'hagués endut molts dels -ismes segregadors i ancorats en el passat i que ens allunyen de la llibertat, el respecte i l'evolució.
També es podria anar enduent els nostres prejudicis i errors, així com la fam, la misèria i moltes malalties; tafaneries i crítiques estèrils que només ens allunyen de la necessària autocrítica; programes de TV i ràdio que només inciten a linxaments i poca educació; a impresentables, aprofitats i especuladors, polítics incívics...
No sé si aquest era el vent d'una cançó que vaig sentir per primer cop farà uns 30anys. Va ser en una actuació de matinada a les Escletxes, cantada per José Antonio Labordeta, que aleshores jo no en tenia ni remota idea de qui era. I ara, gràcies al YouTube puc posar-lo aquí mateix. Cançó encara molt vigent i que es pot considerar l'Himne d'Aragó i de tots els aragons. Nota: he trobat versions amb una millor sonoritat, però he preferit insertar aquesta versió.
Estaria bé que aquest vent s'hagués endut molts dels -ismes segregadors i ancorats en el passat i que ens allunyen de la llibertat, el respecte i l'evolució.
També es podria anar enduent els nostres prejudicis i errors, així com la fam, la misèria i moltes malalties; tafaneries i crítiques estèrils que només ens allunyen de la necessària autocrítica; programes de TV i ràdio que només inciten a linxaments i poca educació; a impresentables, aprofitats i especuladors, polítics incívics...
No sé si aquest era el vent d'una cançó que vaig sentir per primer cop farà uns 30anys. Va ser en una actuació de matinada a les Escletxes, cantada per José Antonio Labordeta, que aleshores jo no en tenia ni remota idea de qui era. I ara, gràcies al YouTube puc posar-lo aquí mateix. Cançó encara molt vigent i que es pot considerar l'Himne d'Aragó i de tots els aragons. Nota: he trobat versions amb una millor sonoritat, però he preferit insertar aquesta versió.
dissabte, 2 de gener del 2010
UNES PARAULES D'ITALO CALVINO
Per Començar la nova dècada i les reflexions que podria comportar aquest fet, m'he permès citar unes paraules d'Italo Calvino. És d'un passatge de l'Illa d'Alcina, de la versió en prosa que Italo Calvino en fa del poema "Orlando Furioso" de Ludovico Ariosto:
Duro destino el de tener un destino. El nombre predestinado avanza y sus pasos no pueden sino llevarlo allí, al punto de llegada que las estrellas le fijaron, o a los sucesivos puntos de llegada, faustos e infaustos...Pero entre el punto en que se halla ahora y el cumplimiento del destino pueden ocurrir muchísimas aventuras, interponerse muchos obstáculos, intervenir muchas voluntades que contradigan la voluntad de los astros: el camino que debe recorrer el predestinado puede no ser una línea recta sino un interminable laberinto... nos queda la duda de si lo que verdaderamente cuenta es el lejano punto de llegada, la meta final fijada por las estrellas, o bien el laberinto interminable, los obstáculos, los errores, las peripecias que dan forma a la existencia.
dilluns, 28 de desembre del 2009
EL REGAL DE NADAL D’OBAMA
Regals de Nadal I - Obama. En la vigília de Nadal el Senat nord-americà va oferir un dels millors regals: la reforma sanitària impulsada per Obama.
Encara que de moment no tothom tindrà accés a la sanitat, més de 30 milions de persones podran pujar al carro sanitari.
Des que Obama va anunciar la reforma sanitària, he seguit el procés amb el mateix interès que el de l'arribada a la lluna l'any 69. Aquest cop però no he sortit al carrer a mirar el cel.
Si amb l'arribada(suposada)de l'home a la lluna, l'astronauta Neil Armstrong en posar els peus en ella va dir aquella famosa frase: aquest és un petit pas per a l'home però un gran salt per a la humanitat,aquest salt no s'ha fet fins ara, amb la reforma sanitària. L'any 69 el gran salt va ser tecnològic, ara sí que és un salt per a la humanitat.
Encara que de moment no tothom tindrà accés a la sanitat, més de 30 milions de persones podran pujar al carro sanitari.
Des que Obama va anunciar la reforma sanitària, he seguit el procés amb el mateix interès que el de l'arribada a la lluna l'any 69. Aquest cop però no he sortit al carrer a mirar el cel.
Si amb l'arribada(suposada)de l'home a la lluna, l'astronauta Neil Armstrong en posar els peus en ella va dir aquella famosa frase: aquest és un petit pas per a l'home però un gran salt per a la humanitat,aquest salt no s'ha fet fins ara, amb la reforma sanitària. L'any 69 el gran salt va ser tecnològic, ara sí que és un salt per a la humanitat.
diumenge, 20 de desembre del 2009
LA MUNTANYA QUE VA PARIR UN RATOLÍ
La muntanya que va parir un ratolí o la Cimera de Copenhaguen. Era evident i potser s'haurien pogut estalviar la moguda, pel bé de l'economia i pel del canvi climàtic.Per acabar dient que més endavant ja signareu algun acord, us podíeu quedar a caseta, i estalviar tot el temps i recursos esmerçats en la preparació.
Sense tants avions anant amunt i avall, diners en seguretat, sous, papers impresos...
Això sí que hauria ajudat al canvi climàtic. S'emetrien menys gasos contaminants, es consumiria menys combustible dels avions i dels altres mitjans de transport. I encara puc afegir que si el que volíeu era combatre el canvi climàtic, podíeu utilitzar els recursos econòmics usats en la Cimera per alimentar molta gent i/o també per plantar arbres i altres conreus a zones on la gent passa gana. També s'haurien pogut utilitzar recursos per a millorar zones que han acabat desèrtiques, sovint com a conseqüència o bé del canvi climàtic, o bé de la desforestació, monocultius i sobreexplotació, i així aconseguir que més gent tingui accés a un dels drets bàsics, o sigui el de l'alimentació.
No podem continuar eternament mantenint un sistema que deixa fora milions de persones. I no cal esperar veure atemptats de gent que no té res a perdre.
En pocs anys les comunicacions han canviat molt, i mentre aquí es fan grans banquets, i hi ha qui viu a cos de rei, els d'allà, veuen en directe el contrast.
El greu problema que podem tenir, és que qui ha de solucionar les coses, ho fa des de "l'apalancament" i la comoditat, i no es fa el càrrec de fins a quin punt es pot mobilitzar una persona que no té res de res.
Per dir-ho d'alguna manera, un dirigent polític d'occident difícilment entén una immolació, però una persona que any rere any sobreviu amb penúries i veu morir de fam la gent de l'entorn, possiblement no entén com se'ls pot deixar morir de fam, mentre veu com es malgasten recursos, i per no entendre, possiblement no entendrà coses tan normals per a nosaltres com un compte corrent en un banc on guardem els nostres recursos.
O bé comencem a replantejar-nos el nostre sistema o bé el sistema ens acabarà destruint.
Sense tants avions anant amunt i avall, diners en seguretat, sous, papers impresos...
Això sí que hauria ajudat al canvi climàtic. S'emetrien menys gasos contaminants, es consumiria menys combustible dels avions i dels altres mitjans de transport. I encara puc afegir que si el que volíeu era combatre el canvi climàtic, podíeu utilitzar els recursos econòmics usats en la Cimera per alimentar molta gent i/o també per plantar arbres i altres conreus a zones on la gent passa gana. També s'haurien pogut utilitzar recursos per a millorar zones que han acabat desèrtiques, sovint com a conseqüència o bé del canvi climàtic, o bé de la desforestació, monocultius i sobreexplotació, i així aconseguir que més gent tingui accés a un dels drets bàsics, o sigui el de l'alimentació.
No podem continuar eternament mantenint un sistema que deixa fora milions de persones. I no cal esperar veure atemptats de gent que no té res a perdre.
En pocs anys les comunicacions han canviat molt, i mentre aquí es fan grans banquets, i hi ha qui viu a cos de rei, els d'allà, veuen en directe el contrast.
El greu problema que podem tenir, és que qui ha de solucionar les coses, ho fa des de "l'apalancament" i la comoditat, i no es fa el càrrec de fins a quin punt es pot mobilitzar una persona que no té res de res.
Per dir-ho d'alguna manera, un dirigent polític d'occident difícilment entén una immolació, però una persona que any rere any sobreviu amb penúries i veu morir de fam la gent de l'entorn, possiblement no entén com se'ls pot deixar morir de fam, mentre veu com es malgasten recursos, i per no entendre, possiblement no entendrà coses tan normals per a nosaltres com un compte corrent en un banc on guardem els nostres recursos.
O bé comencem a replantejar-nos el nostre sistema o bé el sistema ens acabarà destruint.
dilluns, 14 de desembre del 2009
VAGA DE FAM CONTRA LA FAM
VAGA DE FAM CONTRA LA FAM, no és una recepta homeopàtica. El cas de l'Aminatu Haidar, la noia saharaui que ja comença la cinquena setmana de vaga de fam, arribarà avui a la Casa Blanca. Les circumstàncies del Cas Haidar han fet avançar la reunió prevista pel gener entre el ministre d'Afers Estrangers, Miguel Ángel Moratinos, i la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton.
No pretenc frivolitzar sobre aquest cas, però no puc deixar de fer la següent reflexió:
Si ens allunyem de les circumstàncies que han provocat tot aquest enrenou diplomàtic, i mirem des de lluny element per element, veiem una dona que fa vaga de fam, una mobilització d'alts càrrecs de diversos països, un debat sobre si se l'ha d'obligar a menjar o no. O sigui, que el resultat final és el de moltíssima gent preocupada perquè l'Aminatu no mori en l'intent de defensar la seva llibertat.
I dic:
1r No sabia que la vida d'una persona fos tan important pels governs.
2n Si la vida d'una persona és tan important, vol dir que els milions de persones que passen fam, la passen perquè els seus governs i la societat en general no ho sap.
3r Si cada una de les persones que morirà de fam, degut a què pel fet d'haver nascut on li ha tocat, no pot accedir a l'alimentació, per què no fa una vaga de fam, enlloc de resignar-se al destí que li ofereix el seu país com a resultat d'un sistema econòmic mundial que no s'aguanta per enlloc i que permet que molta gent visqui en la misèria? Potser si enlloc d'acceptar el destí resignadament, fa un acte de llibertat com ara el de dir públicament que fa vaga de fam, potser aleshores, aquests governs que els fa tanta por la llibertat individual i que no volen deixar morir una sola persona, aleshores miraran amb lupa les constitucions de cada país, per no permetre que cap persona decideixi morir de fam.
No pretenc frivolitzar sobre aquest cas, però no puc deixar de fer la següent reflexió:
Si ens allunyem de les circumstàncies que han provocat tot aquest enrenou diplomàtic, i mirem des de lluny element per element, veiem una dona que fa vaga de fam, una mobilització d'alts càrrecs de diversos països, un debat sobre si se l'ha d'obligar a menjar o no. O sigui, que el resultat final és el de moltíssima gent preocupada perquè l'Aminatu no mori en l'intent de defensar la seva llibertat.
I dic:
1r No sabia que la vida d'una persona fos tan important pels governs.
2n Si la vida d'una persona és tan important, vol dir que els milions de persones que passen fam, la passen perquè els seus governs i la societat en general no ho sap.
3r Si cada una de les persones que morirà de fam, degut a què pel fet d'haver nascut on li ha tocat, no pot accedir a l'alimentació, per què no fa una vaga de fam, enlloc de resignar-se al destí que li ofereix el seu país com a resultat d'un sistema econòmic mundial que no s'aguanta per enlloc i que permet que molta gent visqui en la misèria? Potser si enlloc d'acceptar el destí resignadament, fa un acte de llibertat com ara el de dir públicament que fa vaga de fam, potser aleshores, aquests governs que els fa tanta por la llibertat individual i que no volen deixar morir una sola persona, aleshores miraran amb lupa les constitucions de cada país, per no permetre que cap persona decideixi morir de fam.
diumenge, 29 de novembre del 2009
VIRGENCITA, VIRGENCITA, QUE ME QUEDE COMO ESTOY
Virgencita, virgencita, que me quede como estoy, és el que podria dir l'Estatut. Estic parlant d'aquell Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, retallat en arribar a Madrid, votat en referèndum el 18 de juny del 2006 i acceptat per les ¾ parts de la població catalana que va anar a votar, que va ser el 49% de l'electorat català.
Aquell mateix Estatut final que més que entusiasme, el que va acabar despertant va ser polèmica i avorriment de tant de mangoneig, ara està aconseguint que molts dels que van o vàrem acabar indignats, signem en favor seu, seguint jocs més o menys interessats, com sempre, però.
Potser ens uneix la por. La por de desaparèixer com a nació que som, malgrat se'ns reconegui o no. No es poden negar les evidències, i qualsevol persona pot adonar-se que no és el mateix el català que el castellà, malgrat les semblances pel parentiu. Catalunya té una història i una llengua. Història i llengua que per guerres, aliances matrimonials, morts dinàstiques sense descendència i conspiracions han acabat formant part d'España, de la mateixa manera que podríem estar formant part de França.
Història, llengua i territori potser volen dir Nació. Ara, Nació és una paraula que produeix molta urticària.
Aquell mateix Estatut final que més que entusiasme, el que va acabar despertant va ser polèmica i avorriment de tant de mangoneig, ara està aconseguint que molts dels que van o vàrem acabar indignats, signem en favor seu, seguint jocs més o menys interessats, com sempre, però.
Potser ens uneix la por. La por de desaparèixer com a nació que som, malgrat se'ns reconegui o no. No es poden negar les evidències, i qualsevol persona pot adonar-se que no és el mateix el català que el castellà, malgrat les semblances pel parentiu. Catalunya té una història i una llengua. Història i llengua que per guerres, aliances matrimonials, morts dinàstiques sense descendència i conspiracions han acabat formant part d'España, de la mateixa manera que podríem estar formant part de França.
Història, llengua i territori potser volen dir Nació. Ara, Nació és una paraula que produeix molta urticària.
dijous, 26 de novembre del 2009
L'EDITORIAL CONJUNT DE 12 DIARIS CATALANS DEIXARÀ RESPIRAR ALS SOCIALISTES
L'EDITORIAL CONJUNT DE 12 DIARIS CATALANS EN FAVOR DE CATALUNYA, DEIXARÀ QUE EL GOVERN RESPIRI UNS DIES. Els del PP ara podran atacar durant uns dies els mitjans de comunicació de Catalunya i Catalunya.
La feina de l'oposició és la de vigilar al govern, però l'oposició del PP va molt més enllà de qualsevol límit, i novament s'ha demostrat amb el tema de l'Alakrana, tot i que cal dir que van ser capaços de moderar-se durant els darrers dies del segrest.
Ara, un cop alliberats, van tornar a la càrrega, i la veritat és que es podia tenir la impressió que havien anat perfilant diversos discursos depenent del desenllaç final. Si no s'hagués pagat rescat, segur que ja tenien un discurs preparat en el qual els tractaven d'irresponsables per posar la vida de més de 30 persones en perill. Si s'hagués fet ús de la força armada, com reclamen els del PP, també haurien posat el crit al cel, i així podríem dir dels diversos supòsits possibles.
El PP es pren la feina de ser a l'oposició molt seriosament i per oposar-se, s'oposa a quasi tot per sistema.
Els del PP quan van estar al govern, lluny de resoldre problemes, van crear-ne molts i alguns d'ells foren molt greus. Cada cop que pretenen alliçonar, més d'un es deu preguntar si és que pateixen amnèsia.
La feina de l'oposició és la de vigilar al govern, però l'oposició del PP va molt més enllà de qualsevol límit, i novament s'ha demostrat amb el tema de l'Alakrana, tot i que cal dir que van ser capaços de moderar-se durant els darrers dies del segrest.
Ara, un cop alliberats, van tornar a la càrrega, i la veritat és que es podia tenir la impressió que havien anat perfilant diversos discursos depenent del desenllaç final. Si no s'hagués pagat rescat, segur que ja tenien un discurs preparat en el qual els tractaven d'irresponsables per posar la vida de més de 30 persones en perill. Si s'hagués fet ús de la força armada, com reclamen els del PP, també haurien posat el crit al cel, i així podríem dir dels diversos supòsits possibles.
El PP es pren la feina de ser a l'oposició molt seriosament i per oposar-se, s'oposa a quasi tot per sistema.
Els del PP quan van estar al govern, lluny de resoldre problemes, van crear-ne molts i alguns d'ells foren molt greus. Cada cop que pretenen alliçonar, més d'un es deu preguntar si és que pateixen amnèsia.
dimecres, 11 de novembre del 2009
QUE ELS JUBILIN I DISFRUTIN DE LA VIDA II
QUE ELS JUBILIN I DISFRUTIN DE LA VIDA II- Alberto Oliart- exministre de Defensa, serà el nou president de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE). En un país amb un atur creixent, que posin un senyor de 81 anys, que a més ja deu cobrar una pensió més que digna, a presidir RTVE,
és com una gran broma o un escàndol, que convida a passar del tot dels polítics.
Si realment volen fer alguna cosa per l'atur i pel país que diuen servir, que deixin d'acumular càrrecs, de col·locar amics, parents i coneguts, i que proporcionin a les velles glòries una llarga i plàcida jubilació. Si busquessin entre la gent normal que és a l'atur, segur que alguna persona pot ocupar-se també de coses importants.
és com una gran broma o un escàndol, que convida a passar del tot dels polítics.
Si realment volen fer alguna cosa per l'atur i pel país que diuen servir, que deixin d'acumular càrrecs, de col·locar amics, parents i coneguts, i que proporcionin a les velles glòries una llarga i plàcida jubilació. Si busquessin entre la gent normal que és a l'atur, segur que alguna persona pot ocupar-se també de coses importants.
QUE ES JUBILIN I DISFRUTIN DE LA VIDA I
QUE ES JUBILIN I DISFRUTIN DE LA VIDA I- Rodrigo Rato - En saber que volien col·locar Rato a presidir Caja Madrid vaig recordar el mite de Sísif, sempre es va repetint el mateix. Són uns quants que utilitzen la política com a trampolí per entrar a grans empreses o institucions on es poden lucrar de per vida. Rodrigo Rato cobra de l'FMI una pensió anual vitalicia de 54.536 euros per haver estat durant uns 3 anys director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI).
http://www.elpais.com/articulo/economia/Rato/cobrara/Fondo/pension/anual/vitalicia/54536/euros/elpepueco/20070801elpepueco_14/Tes?
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=429420&idseccio_PK=1009
http://www.eleconomista.es/mercados-cotizaciones/noticias/255683/08/07/Economia-Finanzas-Rodrigo-Rato-cobrara-del-FMI-una-pension-anual-vitalicia-de-54536-euros.html
1.- Cobra aquesta pensió i podria ben ser que també estigués en algun Consell d'Administració, la meva pregunta és: és que no hi ha cap aturat capaç de presidir Caja Madrid?
2.- Per altra part, renunciarà a la pensió de l'FMI mentre treballi aquí?
3.- Si un dia es jubilés de veritat, quantes pensions cobraria?
Sr Rato, encara és jove, disfruti de la vida i jubili's de veritat, que només amb el que cobra de l'FMI, hi ha molts jubilats que no ho cobren ni en somnis.
http://www.elpais.com/articulo/economia/Rato/cobrara/Fondo/pension/anual/vitalicia/54536/euros/elpepueco/20070801elpepueco_14/Tes?
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=429420&idseccio_PK=1009
http://www.eleconomista.es/mercados-cotizaciones/noticias/255683/08/07/Economia-Finanzas-Rodrigo-Rato-cobrara-del-FMI-una-pension-anual-vitalicia-de-54536-euros.html
1.- Cobra aquesta pensió i podria ben ser que també estigués en algun Consell d'Administració, la meva pregunta és: és que no hi ha cap aturat capaç de presidir Caja Madrid?
2.- Per altra part, renunciarà a la pensió de l'FMI mentre treballi aquí?
3.- Si un dia es jubilés de veritat, quantes pensions cobraria?
Sr Rato, encara és jove, disfruti de la vida i jubili's de veritat, que només amb el que cobra de l'FMI, hi ha molts jubilats que no ho cobren ni en somnis.
dimarts, 10 de novembre del 2009
L'ALAKRANA
Amb el segrest del tonyinaire Alakrana hem arribat a una situació insostenible. S'ha de fer el que calgui per recuperar la tripulació amb vida.
Els dos pirates capturats no havien de venir a Espanya, i ja es veu. Ara, un cop la tripulació pugui tornar a casa, i remarco, ha de tornar a casa amb vida, potser caldrà veure on es pot pescar i on no.
Si al Cantàbric o a l'Atlàntic hi anessin a pescar vaixells de Somàlia, no els foragitarien?
Per què les costes de Somàlia són considerades aigües internacionals?
Si sumem el que s'ha pagat en segrestos a pesquers en el que portem d'any, aviat veurem que pescar segons a quines aigües, no ens surt massa a compte, i no només a nivell econòmic, sinó també a nivell de patiment.
Els africans ja comencen a estar farts de veure com des de fa segles els ho prenem tot. L'expoli es remunta al 1500 i no massa, ja que des del descobriment d'Amèrica, i durant segles, s'anà a l'Àfrica a buscar esclaus per portar-los a treballar en les plantacions que els Europeus tenien a les amèriques, tema que alguns burgesos catalans coneixen prou bé. I des de finals del XVIII l'explotació per part dels occidentals ja es va estendre també al seu territori.
Els dos pirates capturats no havien de venir a Espanya, i ja es veu. Ara, un cop la tripulació pugui tornar a casa, i remarco, ha de tornar a casa amb vida, potser caldrà veure on es pot pescar i on no.
Si al Cantàbric o a l'Atlàntic hi anessin a pescar vaixells de Somàlia, no els foragitarien?
Per què les costes de Somàlia són considerades aigües internacionals?
Si sumem el que s'ha pagat en segrestos a pesquers en el que portem d'any, aviat veurem que pescar segons a quines aigües, no ens surt massa a compte, i no només a nivell econòmic, sinó també a nivell de patiment.
Els africans ja comencen a estar farts de veure com des de fa segles els ho prenem tot. L'expoli es remunta al 1500 i no massa, ja que des del descobriment d'Amèrica, i durant segles, s'anà a l'Àfrica a buscar esclaus per portar-los a treballar en les plantacions que els Europeus tenien a les amèriques, tema que alguns burgesos catalans coneixen prou bé. I des de finals del XVIII l'explotació per part dels occidentals ja es va estendre també al seu territori.
dilluns, 2 de novembre del 2009
LA DEFICIENT SENYALITZACIÓ DELS CAMINS A CATALUNYA
LA DEFICIENT SENYALITZACIÓ DELS CAMINS A CATALUNYA. Sovint, si vols arribar a un punt de destí seguint les indicacions de la senyalització de les carreteres o dels camins rurals, arriba un moment que ja no podries seguir, i t'has d'arriscar o bé preguntar. Això ens va passar l'altre dia que anàvem a la Font Rupitosa.
Després de deixar el cotxe a l'aparcament proper a Viladrau, anàrem camí enllà durant uns 25 minuts, fins la Font de Llops, lloc que sovintegem. A partir d'aquí vàrem trobar molt aviat la primera bifurcació, amb un pal indicador de la font en el camí de la dreta. Però al cap d'uns minuts la nova bifurcació estava sense senyalitzar. Dos camins a triar a l'atzar, el que baixava que era el de la dreta, o el de l'esquerre. El camí correcte era el de l'esquerre, el que pujava muntanya amunt, i la font queda a uns 50 minuts de l'aparcament, depenent del pas.
L'aigua d'aquestes dues fonts, des del meu humil punt de vista, boníssima. Bolets en el recorregut, un.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
LA LENTITUD DE LA JUSTÍCIA MATA
LA LENTITUD DE LA JUSTÍCIA MATA. Si els encartats en el cas Pretòria són culpables i acaben empresonats, després de tants anys dels fets que se'ls imputen, no seria d'estranyar que alguns no puguin sobreposar-se a la sotragada de veure's emmanillats i acabant a la presó.
Personalment em va colpir la imatge de tot un Macià Alavedra assegut i emmanillat. Veia un home gran que amb un aplom considerable estava només allà, sol i esperant, sobretot sol i sobretot esperant. Esperant resignadament el nou rumb de la seva vida.
Veient aquestes imatges i sense saber res del cas, podia pensar que havia estat còmplice de les matances d'un Pinochet o de qualsevol altre dictador com ara el nostre, el que va morir en el llit i sense que ningú de la seva corda pagués amb la presó per cap dels crims, fraus, extorsions o d'altres barbaritats comeses. I, si es donés un cas semblant, molts farien el mateix que van fer.
Després de l'actuació de la justícia en aquest cas i comparat amb d'altres que es van donant darrerament, me n'adono que hi ha una part de la paraula justícia que no acabo d'entendre. Potser només és que comparo l'actuació de la justícia en països diferents sense acabar-ne de ser conscient.
És un signe de salut democràtica que es destapin els casos de corrupció, però un bon ritme cardíac seria molt millor per a la nostra salut democràtica.
Si retrocedíssim les nostres vides 15 o 20 anys enrera, rescataríem persones dels cementiris, desfaríem passos caminats, fugiríem de persones i de llocs on hauria valgut la pena no aturarar-nos-hi mai...
A nivell de comunicacions: telefonia mòbil, TV, informàtica, internet, què té a veure 15 o 20 anys enrera i ara? O els blogs, facebook ...
Personalment em va colpir la imatge de tot un Macià Alavedra assegut i emmanillat. Veia un home gran que amb un aplom considerable estava només allà, sol i esperant, sobretot sol i sobretot esperant. Esperant resignadament el nou rumb de la seva vida.
Veient aquestes imatges i sense saber res del cas, podia pensar que havia estat còmplice de les matances d'un Pinochet o de qualsevol altre dictador com ara el nostre, el que va morir en el llit i sense que ningú de la seva corda pagués amb la presó per cap dels crims, fraus, extorsions o d'altres barbaritats comeses. I, si es donés un cas semblant, molts farien el mateix que van fer.
Després de l'actuació de la justícia en aquest cas i comparat amb d'altres que es van donant darrerament, me n'adono que hi ha una part de la paraula justícia que no acabo d'entendre. Potser només és que comparo l'actuació de la justícia en països diferents sense acabar-ne de ser conscient.
És un signe de salut democràtica que es destapin els casos de corrupció, però un bon ritme cardíac seria molt millor per a la nostra salut democràtica.
Si retrocedíssim les nostres vides 15 o 20 anys enrera, rescataríem persones dels cementiris, desfaríem passos caminats, fugiríem de persones i de llocs on hauria valgut la pena no aturarar-nos-hi mai...
A nivell de comunicacions: telefonia mòbil, TV, informàtica, internet, què té a veure 15 o 20 anys enrera i ara? O els blogs, facebook ...
dijous, 22 d’octubre del 2009
La manifestació antiavortament de Madrid
La setmana passada es van manifestar a Madrid un gran nombre de persones afins al PP i/o al sector més carca de l'església. Aparentment la manifestació havia de ser una protesta per la nova llei d'avortament que permet que les noies majors de 16 anys puguin avortar sense permís dels tutors legals. Però per allà es veien pancartes contra l'avortament en general (quan manava el PP no crec que es manifestessin).
Costa força muntar una manifestació multitudinària, per tant, no és d'estranyar que aprofitin i treguin diversitat de pancartes. Evidentment estava muntada en contra de no ser ells els que són al poder, de fet, encara no han acceptat la derrota electoral de les darreres Generals. I si algú mirés amb lupa les declaracions que van fer en el seu moment potser es veuria com més d'un hauria d'anar a la garjola, per ser capaç de dir que han guanyat les eleccions perquè la bomba de l'estació de Madrid era d'ETA. A més, em consta que des del govern anaven telefonant a tots els diaris i mitjans de comunicació dient que l'atemptat era d'ETA, mentre que als mitjans d'informació estrangers no es deia el mateix.
Francament, que s'ho facin mirar tots plegats, però es pot interpretar com: si ETA tira bombes nosaltres en sortim beneficiats.
No sé si de pas també van treure les pancartes que tenien a les golfes en contra del cava, dels productes catalans i de pas ja en contra de Catalunya i del País Basc.
La lectura dels diversos mitjans de comunicació sobre el nombre de participants no era coincident, i la de la majoria de mitjans no coincidia gens amb les dades que donava l'organització. En aquest sentit, aquest dilluns, Pablo Motos a El hormiguero de la Cuatro, en feia una escenificació interessant, i des del meu punt de vista, genial.
Costa força muntar una manifestació multitudinària, per tant, no és d'estranyar que aprofitin i treguin diversitat de pancartes. Evidentment estava muntada en contra de no ser ells els que són al poder, de fet, encara no han acceptat la derrota electoral de les darreres Generals. I si algú mirés amb lupa les declaracions que van fer en el seu moment potser es veuria com més d'un hauria d'anar a la garjola, per ser capaç de dir que han guanyat les eleccions perquè la bomba de l'estació de Madrid era d'ETA. A més, em consta que des del govern anaven telefonant a tots els diaris i mitjans de comunicació dient que l'atemptat era d'ETA, mentre que als mitjans d'informació estrangers no es deia el mateix.
Francament, que s'ho facin mirar tots plegats, però es pot interpretar com: si ETA tira bombes nosaltres en sortim beneficiats.
No sé si de pas també van treure les pancartes que tenien a les golfes en contra del cava, dels productes catalans i de pas ja en contra de Catalunya i del País Basc.
La lectura dels diversos mitjans de comunicació sobre el nombre de participants no era coincident, i la de la majoria de mitjans no coincidia gens amb les dades que donava l'organització. En aquest sentit, aquest dilluns, Pablo Motos a El hormiguero de la Cuatro, en feia una escenificació interessant, i des del meu punt de vista, genial.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
TROBADA D'ALUMNES DEL 61 A LA VALL D'ORA
Ahir vaig assistir a una trobada d'alumnes de l'institut, a la Vall d'Ora. El paisatge de la foto que adjunto és el que podíem contemplar des d'un dels escenaris de la trobada, el de l'hostal on es va dinar.
Alguns s'havien anat veient perquè havien mantingut el contacte o pels encontres inevitables produïts per la proximitat geogràfica per on transcorren les seves vides.
D'altres, feia molts anys que no ens vèiem. Vaig ser incapaç d'ubicar algunes persones i alguns noms, i el mateix els va passar a d'altres cap a mi.
Només d'entrar al pati de la casa on havíem quedat, em vaig presentar, conscient com sóc que he canviat força, en plan bifidus activo, por dentro y por fuera.
Vaig trobar de sobte unes 25 persones que estaven acabant d'esmorzar al voltant d'una taula. I malgrat veure-les molt nítidament, va ser com quan el sol t'ha enlluernat i per uns moments tot resta fosc, i després de clucar els ulls novament pots tornar-hi a veure. Aquest devia ser el procés que va patir la meva memòria, ja que lentament els noms i les cares de fa 30 anys i les d'ara s'anaren superposant, excepte de les 4 o 5 que no vaig aconseguir trobar correspondència. Tampoc és estrany després de tants anys, i més quan parlem d'un grup d'unes 160 persones, que és el que va començar 1r de BUP a l'institut on vaig estudiar.
La Carme va resumir el meu perfil per als que no m'ubicaven: una noia que portava uns llargs cabells rossos i que era molt alegre. I jo vaig pensar: és evident que ara ni rossa ni cabell llarg, però semblo trista potser?
Sembla que ens movem una mica a nivell generacional, ja que fins que fa uns mesos que em vaig posar al Facebook no me n'havia preocupat massa de la meva biografia arqueològica, per dir-ho d'alguna manera. I al posar-me al face va ser com fer una immersió en el passat, i de fet, vaig tenir notícia d'aquesta trobada, per una col·lega amb qui ens hem retrobat virtualment a partir del Facebook.
Potser fa un any no hi hauria anat, però ara, em venia més de cara, tot i que a l'últim moment m'ho vaig repensar. En definitiva, però, me n'alegro d'haver-hi anat.
Vaig poder constatar que com a generació del 61, les bones maneres les mantenim encara tots força malgrat el barullo i la mala educació que s'imposen en els nostres dia a dia.
Mentre feia fotografies dels comensals, topava amb una parella que seia en una taula de la mateixa sala on dinàvem nosaltres, i evidentment em vaig disculpar. Vàrem intercanviar unes paraules i em van expressar la seva satisfacció de poder veure el nostre evident retrobament, com a mínim després de sentir les paraules de l'Enric.
Quan aquesta parella marxava, la senyora em va dir que a veure si podíem fer retrobaments més sovint. Per tant, l'ona expansiva del nostre xoc de talantes no va semblar ser massa nociva.
La frase del dia podia ser: i tu qui ets? També es podien sentir preguntes com: i a què et dediques? On vius?
Al final del dinar es comentava que en alguna altra ocasió s'hauria de mirar de contactar amb més gent, ja que sembla que hi va haver dificultats per localitzar algunes persones.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
ZAPATERO I OBAMA TROBADA DE TALANTES
L'altre dia en un programa de ràdio algú deia en broma que la trobada ZAPATERO I OBAMA seria un xoc de talantes. Potser xoca en el panorama nacional i internacional que la política o qualsevol activitat on es precisa fermesa, que sigui a base de bones maneres.
Potser ja tocava un canvi en les maneres, cap un tarannà no autoritari però ferm.
Quan el ZP o també conegut aleshores com sosoman, començava a despuntar com un dels caps del PSOE i l'opinió pública no hi confiava massa, jo tenia clar que pujaria, bàsicament perquè també sóc d'aquesta generació, i, evidentment tenia molt clar que la nostra generació podia aportar com a mínim altres maneres i idees més solidàries. El mateix em va passar amb Obama.
Espero que la trobada sigui útil més enllà del gest.
Potser ja tocava un canvi en les maneres, cap un tarannà no autoritari però ferm.
Quan el ZP o també conegut aleshores com sosoman, començava a despuntar com un dels caps del PSOE i l'opinió pública no hi confiava massa, jo tenia clar que pujaria, bàsicament perquè també sóc d'aquesta generació, i, evidentment tenia molt clar que la nostra generació podia aportar com a mínim altres maneres i idees més solidàries. El mateix em va passar amb Obama.
Espero que la trobada sigui útil més enllà del gest.
diumenge, 11 d’octubre del 2009
LA ESPE MOU FITXA, FA ESCAC I MAT I DESBANCA EL REI
La Espe novament n'ha sortit il·lesa. No li va passar res de greu en la caiguda de l'helicòpter ocorreguda per portar massa pesos pesants del PP. Tampoc el novembre de l'any passat quan era a l'Índia i va ser testimoni d'una cadena d'atemptats. De fet, va marxar cap a Madrid abans no fos ella mateixa diana d'un nou atemptat. L'Ignasi Guardans es va quedar, així com també la cap de premsa de la Espe. I ara novament, amb la celeritat que la caracteritza, se n'ha sortit del cas Gürtel, obligant a dimitir a cinc dels imputats. Dos alcaldes i tres diputats, que es passaran al grup mixt.
A la Espe se li ha girat feina si vol fer la bugada de casa seva.
A la Espe se li ha girat feina si vol fer la bugada de casa seva.
dilluns, 5 d’octubre del 2009
VORACITAT ECONÒMICA A CATALUNYA
CORRUPCIÓ per part d'Alts càrrecs d'hisenda
EL PALAU CREMA:
Si el Liceu ha cremat en diverses ocasions, tal i com va predir la llegenda, el Palau de la Música no podia ser menys, i de la mà de Millet vingué l'incendi que ha col·locat part de la classe política del país en la pira. Les primeres guspires van cremar el Pi caigut, i després l'incendi es va anar propagant cap a Fundacions més o menys lligades a polítics i a grups polítics.
EL PALAU CREMA:
Si el Liceu ha cremat en diverses ocasions, tal i com va predir la llegenda, el Palau de la Música no podia ser menys, i de la mà de Millet vingué l'incendi que ha col·locat part de la classe política del país en la pira. Les primeres guspires van cremar el Pi caigut, i després l'incendi es va anar propagant cap a Fundacions més o menys lligades a polítics i a grups polítics.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
INUNDACIONS, TERRATRÈMOLS, TSUNAMIS METEOROLÒGICS I ECONÒMICS
El titular INUNDACIONS, TERRATRÈMOLS, TSUNAMIS METEOROLÒGICS I ECONÒMICS descriu globalment la situació dels darrers dies, tant a nivell mundial, com també del nostre país.
Malauradament hi ha milers de víctimes pels efectes devastadors de les catàstrofes naturals, i no vull frivolitzar gens amb aquest tema. I en aquesta entrada no en parlaré.
A part dels devastadors fenòmens meteorològics produïts, els efectes dels terratrèmols i tsunamis han estat també econòmics.
La UE vol que es limitin les primes milionàries dels alts directius bancaris. Els 27 caps d'estat i de govern de la Unió Europea, el passat 17 de setembre es van reunir a Brussel·les en cimera extraordinària per pactar una posició comuna de cara a la cimera del G-20 a Pittsburgh, als Estats Units el 24 de setembre.
Els principals punts dels dia van ser: la situació econòmica actual, la imposició de límits a les primes dels directius bancaris i la millora de la supervisió dels mercats financers.
Es va acordar que els banquers que no realitzin una gestió econòmica beneficiosa per a l’entitat hauran de retornar part de les primes que cobrin.
DESPRÉS DEL G-20
A mode de conclusió podíem llegir: Las multimillonarias primas y remuneraciones que reciben los directivos del sector bancario han llevado a países como Francia, Alemania y Gran Bretaña a pedir al G-20 que establezca reglas más estrictas para una mayor transparencia en el reparto de bonos. Francia aboga además por limitar estas pagas excesivas, a lo que se oponen Estados Unidos y China.
BBVA
Tsunami social quan s'ha sabut què cobrava el conseller delegat del BBVA i què cobrarà per prejubilar-se, 52,49 millons. Afegeixo alguns links amb més dades econòmiques. Amb internet aviat es pot veure quins sous corren. Ara, et pots trobar que d'un mitjà d'informació a un altre hi hagi 1 milió d'euros de diferència.
http://www.elpais.com/articulo/economia/presidente/BBVA/gano/millones/sueldo/pension/elpepieco/20090211elpepieco_7/Tes
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=630110&idseccio_PK=1009
http://www.cincodias.com/articulo/empresas/Goirigolzarri-abandona-BBVA-continuar-Gonzalez-presidente/20090930cdscdiemp_32/cdsemp/
Malauradament hi ha milers de víctimes pels efectes devastadors de les catàstrofes naturals, i no vull frivolitzar gens amb aquest tema. I en aquesta entrada no en parlaré.
A part dels devastadors fenòmens meteorològics produïts, els efectes dels terratrèmols i tsunamis han estat també econòmics.
La UE vol que es limitin les primes milionàries dels alts directius bancaris. Els 27 caps d'estat i de govern de la Unió Europea, el passat 17 de setembre es van reunir a Brussel·les en cimera extraordinària per pactar una posició comuna de cara a la cimera del G-20 a Pittsburgh, als Estats Units el 24 de setembre.
Els principals punts dels dia van ser: la situació econòmica actual, la imposició de límits a les primes dels directius bancaris i la millora de la supervisió dels mercats financers.
Es va acordar que els banquers que no realitzin una gestió econòmica beneficiosa per a l’entitat hauran de retornar part de les primes que cobrin.
DESPRÉS DEL G-20
A mode de conclusió podíem llegir: Las multimillonarias primas y remuneraciones que reciben los directivos del sector bancario han llevado a países como Francia, Alemania y Gran Bretaña a pedir al G-20 que establezca reglas más estrictas para una mayor transparencia en el reparto de bonos. Francia aboga además por limitar estas pagas excesivas, a lo que se oponen Estados Unidos y China.
BBVA
Tsunami social quan s'ha sabut què cobrava el conseller delegat del BBVA i què cobrarà per prejubilar-se, 52,49 millons. Afegeixo alguns links amb més dades econòmiques. Amb internet aviat es pot veure quins sous corren. Ara, et pots trobar que d'un mitjà d'informació a un altre hi hagi 1 milió d'euros de diferència.
http://www.elpais.com/articulo/economia/presidente/BBVA/gano/millones/sueldo/pension/elpepieco/20090211elpepieco_7/Tes
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=630110&idseccio_PK=1009
http://www.cincodias.com/articulo/empresas/Goirigolzarri-abandona-BBVA-continuar-Gonzalez-presidente/20090930cdscdiemp_32/cdsemp/
dijous, 17 de setembre del 2009
RESIDUS NUCLEARS AL MAR
RESIDUS NUCLEARS A LA PLANXA O FREGITS
La Repubblica publicava, fa un parell de dies, que la màfia calabresa es lucrava fent desaparèixer residus radioactius per terra, mar i vés a saber si també resultarà que per aire. Camions enterrats i vaixells enfonsats i dinamitats a Calàbria, però també a l'Àfrica hi arribaren vaixells.
La Repubblica publicava, fa un parell de dies, que la màfia calabresa es lucrava fent desaparèixer residus radioactius per terra, mar i vés a saber si també resultarà que per aire. Camions enterrats i vaixells enfonsats i dinamitats a Calàbria, però també a l'Àfrica hi arribaren vaixells.
dimarts, 15 de setembre del 2009
ARENYS VERSUS ARENYS
Arenys de Munt ha guanyat per golejada.
Per una part, pels resultats, tot i que semblava evident que el fet de ser pioners en la proposta d'una consulta popular independentista seria un èxit. També pel suport massiu que es va poder veure des dels mitjans de comunicació, que segurament era proporcional als pals a les rodes que els posaven des de molts fronts. Però sobretot pel caire estatal que va prendre la proposta.
Va ser com si de sobte hagués aparegut aquell poblet que era més enllà d'Arenys de Mar, de l'Arenys pel que tots passem o passàvem quan anàvem a la costa del Maresme o a Girona per la Costa. Aquell Arenys de Mar que l'Espriu va immortalitzar amb Sinera.
Ara, l'Arenys de Munt ha marcat alguns gols i està com a mínim al mateix nivell de Google que el poblet de costa, la literatura espriuana i l'Hispània.
Arenys de Munt es va tornar a situar als mapes. Ara ja no hi és només com a pas quasi obligat entre el Maresme i el Vallès Oriental, ara, més que dues comarques, el que ha acabat comunicant són dos països.
Per una part, pels resultats, tot i que semblava evident que el fet de ser pioners en la proposta d'una consulta popular independentista seria un èxit. També pel suport massiu que es va poder veure des dels mitjans de comunicació, que segurament era proporcional als pals a les rodes que els posaven des de molts fronts. Però sobretot pel caire estatal que va prendre la proposta.
Va ser com si de sobte hagués aparegut aquell poblet que era més enllà d'Arenys de Mar, de l'Arenys pel que tots passem o passàvem quan anàvem a la costa del Maresme o a Girona per la Costa. Aquell Arenys de Mar que l'Espriu va immortalitzar amb Sinera.
Ara, l'Arenys de Munt ha marcat alguns gols i està com a mínim al mateix nivell de Google que el poblet de costa, la literatura espriuana i l'Hispània.
Arenys de Munt es va tornar a situar als mapes. Ara ja no hi és només com a pas quasi obligat entre el Maresme i el Vallès Oriental, ara, més que dues comarques, el que ha acabat comunicant són dos països.
dissabte, 12 de setembre del 2009
DRETS CONCULCATS
Si al final del dia d'ahir hagués posat un titular sobre l'11 de setembre, seria el de DRETS, i potser més concretament drets conculcats
Parlar pel mòbil en una comissaria del C/ Sant Antoni Maria Claret de Barcelona pot resultar perillós
El divendres 11 de setembre, mentre esmorzava vaig escoltar per la ràdio la notícia apareguda al Punt, d’una dona sud-americana que havia anat a una comissaria de policia de Barcelona a tramitar el DNI del seu fill i que va acabar denunciada i detinguda per un agent només pel fet de parlar pel mòbil. Sembla però que més aviat era per parlar en català.
El Defensor del Menor i la Belén Esteban
El Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid demana a la Fiscalia de Menors una actuació d’ofici en defensa de la protecció de la filla de Belén Esteban ja que la seva mare vulnera “de manera permanent” el seu dret a la intimitat i a la pròpia imatge, pel fet de ventilar la seva vida privada en diversos platós de televisió.
Tb ha estat una situació molt surrealista que precisament la B.E. se n'assabenti per un programa de televisió degut a filtracions en l'administració. Esto pinta a Chivo Expiatorio, ja que fa la tira d'anys que les televisons mostren vida i miracles de famosos i fills seus.
Boicot a l'actuació de Noa en l'acte institucional de l'11 de setembre
El col·lectiu Aturem la guerra i alguns membres d'Iniciativa van fer públic el seu rebuig a l'actuació de Noa en l'acte institucional de la diada. Els motius del boicot exposats al debat.cat són: "Aquesta artista va estar fent declaracions xenòfobes contra la població de Gaza el gener passat quan ells patien el bombardeig israelià i no se n'ha volgut desdir mai”
Noa va cantar "El cant dels ocells" acompanyada per músics palestins. Com a mínim amb aquesta actuació conjunta mostra una certa voluntat de conciliació. L'actuació també va ser corejada pels del boicot i per aplaudiments dels que volien ofegar el boicot.
Per altra part és molt difícil posar-se en la pell dels altres, i ja m'agradaria veure què dirien o farien els del boicot en les circumstàncies vitals de la Noa.
També hi ha el tema del referèndum d'Arenys de Munt i la manifestació feixista. Però això ho deixo per un altre dia.
Parlar pel mòbil en una comissaria del C/ Sant Antoni Maria Claret de Barcelona pot resultar perillós
El divendres 11 de setembre, mentre esmorzava vaig escoltar per la ràdio la notícia apareguda al Punt, d’una dona sud-americana que havia anat a una comissaria de policia de Barcelona a tramitar el DNI del seu fill i que va acabar denunciada i detinguda per un agent només pel fet de parlar pel mòbil. Sembla però que més aviat era per parlar en català.
El Defensor del Menor i la Belén Esteban
El Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid demana a la Fiscalia de Menors una actuació d’ofici en defensa de la protecció de la filla de Belén Esteban ja que la seva mare vulnera “de manera permanent” el seu dret a la intimitat i a la pròpia imatge, pel fet de ventilar la seva vida privada en diversos platós de televisió.
Tb ha estat una situació molt surrealista que precisament la B.E. se n'assabenti per un programa de televisió degut a filtracions en l'administració. Esto pinta a Chivo Expiatorio, ja que fa la tira d'anys que les televisons mostren vida i miracles de famosos i fills seus.
Boicot a l'actuació de Noa en l'acte institucional de l'11 de setembre
El col·lectiu Aturem la guerra i alguns membres d'Iniciativa van fer públic el seu rebuig a l'actuació de Noa en l'acte institucional de la diada. Els motius del boicot exposats al debat.cat són: "Aquesta artista va estar fent declaracions xenòfobes contra la població de Gaza el gener passat quan ells patien el bombardeig israelià i no se n'ha volgut desdir mai”
Noa va cantar "El cant dels ocells" acompanyada per músics palestins. Com a mínim amb aquesta actuació conjunta mostra una certa voluntat de conciliació. L'actuació també va ser corejada pels del boicot i per aplaudiments dels que volien ofegar el boicot.
Per altra part és molt difícil posar-se en la pell dels altres, i ja m'agradaria veure què dirien o farien els del boicot en les circumstàncies vitals de la Noa.
També hi ha el tema del referèndum d'Arenys de Munt i la manifestació feixista. Però això ho deixo per un altre dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
