diumenge, 18 d’octubre de 2009

TROBADA D'ALUMNES DEL 61 A LA VALL D'ORA


Ahir vaig assistir a una trobada d'alumnes de l'institut, a la Vall d'Ora. El paisatge de la foto que adjunto és el que podíem contemplar des d'un dels escenaris de la trobada, el de l'hostal on es va dinar.

Alguns s'havien anat veient perquè havien mantingut el contacte o pels encontres inevitables produïts per la proximitat geogràfica per on transcorren les seves vides.

D'altres, feia molts anys que no ens vèiem. Vaig ser incapaç d'ubicar algunes persones i alguns noms, i el mateix els va passar a d'altres cap a mi.

Només d'entrar al pati de la casa on havíem quedat, em vaig presentar, conscient com sóc que he canviat força, en plan bifidus activo, por dentro y por fuera.

Vaig trobar de sobte unes 25 persones que estaven acabant d'esmorzar al voltant d'una taula. I malgrat veure-les molt nítidament, va ser com quan el sol t'ha enlluernat i per uns moments tot resta fosc, i després de clucar els ulls novament pots tornar-hi a veure. Aquest devia ser el procés que va patir la meva memòria, ja que lentament els noms i les cares de fa 30 anys i les d'ara s'anaren superposant, excepte de les 4 o 5 que no vaig aconseguir trobar correspondència. Tampoc és estrany després de tants anys, i més quan parlem d'un grup d'unes 160 persones, que és el que va començar 1r de BUP a l'institut on vaig estudiar.

La Carme va resumir el meu perfil per als que no m'ubicaven: una noia que portava uns llargs cabells rossos i que era molt alegre. I jo vaig pensar: és evident que ara ni rossa ni cabell llarg, però semblo trista potser?

Sembla que ens movem una mica a nivell generacional, ja que fins que fa uns mesos que em vaig posar al Facebook no me n'havia preocupat massa de la meva biografia arqueològica, per dir-ho d'alguna manera. I al posar-me al face va ser com fer una immersió en el passat, i de fet, vaig tenir notícia d'aquesta trobada, per una col·lega amb qui ens hem retrobat virtualment a partir del Facebook.

Potser fa un any no hi hauria anat, però ara, em venia més de cara, tot i que a l'últim moment m'ho vaig repensar. En definitiva, però, me n'alegro d'haver-hi anat.

Vaig poder constatar que com a generació del 61, les bones maneres les mantenim encara tots força malgrat el barullo i la mala educació que s'imposen en els nostres dia a dia.

Mentre feia fotografies dels comensals, topava amb una parella que seia en una taula de la mateixa sala on dinàvem nosaltres, i evidentment em vaig disculpar. Vàrem intercanviar unes paraules i em van expressar la seva satisfacció de poder veure el nostre evident retrobament, com a mínim després de sentir les paraules de l'Enric.
Quan aquesta parella marxava, la senyora em va dir que a veure si podíem fer retrobaments més sovint. Per tant, l'ona expansiva del nostre xoc de talantes no va semblar ser massa nociva.

La frase del dia podia ser: i tu qui ets? També es podien sentir preguntes com: i a què et dediques? On vius?
Al final del dinar es comentava que en alguna altra ocasió s'hauria de mirar de contactar amb més gent, ja que sembla que hi va haver dificultats per localitzar algunes persones.

2 comentaris:

  1. Per mi va ser com un viatge en el temps. No estem parlant de joventut sinó quasi bé d'infància. Alguns hem canviat bastant i d'altres no tant. Jo, al menys a tú, et vaig reconèixer !

    M'alegro molt d'haver-vos retrobat. Tens un seguidor més al teu blog!

    Xavier.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.